L’educació, en les seues paraules

Blog de Francesc J. Hernàndez, professor de Sociologia de l’Educació

Víctor

“Víctor” (el que venç, en llatí) és un anagrama que l’estudiant que havia finalitzat l’estudi universitari o el docent que obtenia la càtedra pintava als murs, acompanyat del seu nom. A València es poden veure encara alguns a la Capella del Sant Calze de la Seu, al mur meridional de Sant Joan del Mercat o a la Porta de Quart. N’he vist també a Salamanca i Oviedo. Pintar un “víctor” és un ritual de pas, com donar-li un bes a la font de la noia de les oques a Göttingen. N’he trobat una referència al cap. X del vol. II d’El Quixot. Sancho s’ha oferit per anar a un poble a buscar Dulcinea. El Quixot és pessimista i no creu que ho haja aconseguit. Amb tot li pregunta si l’ha trobada o no d’aquesta manera, tot referint-se al costum romà d’assenyalar amb pedres blanques els dius festius i amb negres els infausts:

-¿Qué hay, Sancho amigo? ¿Podré señalar este día con piedra blanca, o con negra?

-Mejor será -respondió Sancho- que vuesa merced la señale con almagre, como rétulos de cátedras, poque le echen bien de ver los que le vieren.

-De este  modo -replicó don Quijote-, buenas nuevas traes.

Dues remarques. En primer lloc, “almagre” és l’òxid roig del ferro, emprat en pintura. Efectivament, els “víctor” tenen una coloració groguenca. En segon lloc, solem dir el “Quixot”, però tal vegada seria millor fer servir l’expressió “Cuixot”. De fet, el nom del cavaller de la triste figura deriva del nom català de la peça de l’armadura que protegeix la cuixa. El castellà va fer Cuixot > Quixot i, per conversió de la “x” e “j”, Quijot, Quijote. Seria més propi, per tant, dir “En Cuixot”.

 

 

Frontisteri

Còpie açò d’un glossari llaí-castellà-català, que hi ha als Diàlecs de Lluís Vives editats a Cervera en 1795:

Phrontisterion, escuela, ò general donde se lee alguna ciencia, aula ahont se ensenya alguna ciencia

Dotor, dotora

Els nostres diccionaris normatius no arrepleguen la paraula dotor, dotora. Naturalment, dotor, dotora és una degradació de la paraula doctor, doctora, però té un significat propi, que es manté viu (potser cada vegada menys) en la nostra llengua. Un dotor no és un doctor, sinó, com diu Alcover-Moll: “Persona que pretén de saber molt, d’entendre en moltes coses, i que en tot es vol ficar i manar”, i això, evidentment, no és un doctor. Fins i tot és viu el verb dotorejar, que és indagar alguna cosa, escodrinyar, furetejar (fer el furó). Si, per exemple, visite casa d’un amic i, per curiositat, entre a una habitació o escorcolle un calaix, estic dotorejant. És interessant que dotorejar es relacione amb la curiositat (encara que inadequada o maleducada) i no amb la saviesa, que és el que es relaciona amb doctor, doctora. Ben mirat, la ciència té més a veure amb el dotor, dotora, que amb el doctor, doctora.

Estudiant, estudianta

El carrer del sud de l’edifici històric de la Universitat de València, ara carrer Salvà, fou anomenat en un altre temps carrer dels Pobres Estudiants (ho he llegit en Francisco Danvila y Collado: Clausura y delimitación de la Judería de Valencia en 1390 a 1391, Bol. Real Acad. Hist., 18, 1891.

Al cap. XXXVII de Don Quijote de la Mancha, el cavaller de la trista figura descriu molt bé la precarietat de la vida acadèmica:

“Digo, pues, que los trabajos del estudiante son éstos: principalmente pobreza, no porque todos sean pobres, sino por poner este caso en todo el estremo que pueda ser; y en haber dicho que padece pobreza me parece que no había que decir más de su mala ventura; porque quien es pobre no tiene cosa buena. Esta pobreza la padece por sus partes, ya en hambre, ya en frío, ya en desnudez, ya en todo junto; pero, con todo eso, no es tanta, que no coma, aunque sea poco más tarde de lo que se usa; aunque sea de las sobras de los ricos, que es la mayor miseria del estudiante este que entre ellos llaman andar a la sopa; y no les falta algún ajeno brasero o chimenea, que, si no callenta, a lo menos entibie su frío, y, en fin, la noche duermen debajo de cubierta.
No quiero llegar a otras menudencias, conviene a saber, de la falta de camisas y no sobra de zapatos, la raridad y poco pelo del vestido, ni aquel ahitarse con tanto gusto, cuando la buena suerte les depara algún banquete. Por este camino que he pintado, áspero y dificultoso, tropezando aquí y allá, llegan al grado que desean; el cual alcanzado, a muchos hemos visto que, habiendo pasado por estas sirtes y por estas Scilas y Caribdis como llevados en vuelo de favorable fortuna, digo que los hemos visto mandar y gobernar el mundo desde una silla, trocada su hambre en hartura, su frío en refrigerio, su desnudez en galas y su dormir en una estera en reposar en holandas y damascos, premio justamente merecido a su virtud.”

(Per cert, per què es diu “Quixot” quan Cervantes va fer servir tot just per nomenar al seu cavaller el nom de la part de l’armadura que, en cobrir la cuixa, rebia el nom de “cuixot”, d’on es va castellanitzar com Quixot/Quijote? No seria més propi parlar de Cuixot de la Manxa?)

No té cap base etimològica defensar que el mot castellà estudiantes significa:

“estudia [el] dia [de] antes”

Formació de persones adultes

La paraula adult prové del llatí adultus, que vol dir crescut. També la paraula alemanya Erwachsene es relaciona amb el verb wachsen, que vol dir créixer. En llatí he trobat també el verb adoleo, que significa cremar. Quina relació hi ha entre estar crescut i estar cremat?

Benvingut, benvinguda al blog

Per consultar les entrades d’aquest DICCIONARI, anomenat «L’educació, en les seues paraules», cal fer clic en la lletra inicial, en la columna de la dreta (A, B, C…). Després apareixeran les paraules que comencen per la lletra triada.
Pots afegir-ne comentaris o remetre’m un correu: francesc.j.hernandez@uv.es

Francesc

Bàrtuls

La paraula bàrtul procedeix del castellà bártulo, i, com aquesta, generalment es fa servir en plural, bàrtuls, amb el significat tant d’un conjunt d’atuells o utensilis, com d’un embalum de roba o d’altra cosa. Bàrtul prové del nom de Bartolus de Saxoferrato (1314-1357), un prestigiós jurista medieval, fins el punt que es va encunyar la sentència «nemo bonus iurista nisi bartolista» (ningú no és bon jurista sinó és bartolista). Entre altre obres, Bartolus de Saxoferrato fou autor de comentaris del Corpus Iuris Civilis de Justinià, molt reeditats, i va dictar classes de Dret Romà a les Universitats de Pisa i Perúgia. Però també les seues obres foren comentades, per la qual cosa era freqüent que els estudiants portaren llibres de o sobre Bartolus, tràfec que va donar origen a la paraula bàrtul. En castellà, i amb aquest sentit de coses que es poden embolicar, ja apareix al Diccionario de 1780, i és freqüentment emprada en el llenguatge de la tauromàquia. Les paraules cató o mamotret tenen un origen semblant (vegeu les corresponents entrades).

Escola

La paraula escola deriva del llatí schola, que procedeix del grec scholé. Schola se relaciona amb otium, ja que el terme grec designa l’oci o descans que permet la formació (vegeu Exercici). Hi ha, doncs, un desplaçament semàntic del temps d’aprenentatge al lloc on s’efectua.

Un dels primers trobadors en occità, Guilhem de Peitieu (1017-1126), comte de Poitiers i duc d’Aquitània, fa servir el mot “escola” en el seu poema

Quan lo rossinhols el folhos:

 

Quan lo rossinhols el folhos

Quan lo rossinhols el folhos

dona d’amor e·n quier e·n pren

e mou son chan jauzent joyos

e remira sa par soven

e·l riu son clar e·l prat son gen

pel novel deport que renha,

mi ven al cor grans joys jazer.

D’un’amistat suy enveyos,

quar no sai joya plus valen

c’or e dezir, que bona·m fos,

si·m fazia d’amor prezen,

que·l cors a gras, delgat e gen

e ses ren que·y descovenha,

e s’amors bon’ab bon saber.

D’aquest’amor suy cossiros

vellan e pueys sompnhan dormen,

quar lay ay joy meravelhos,

per qu’ieu la jau jautzitz jauzen;

mas sa beutatz no·m val nien,

quar nuhls amicx no m’essenha

cum ieu ja n’aia bonsaber.

D’aquest’amor suy tan cochos

que quan ieu vau ves lieys corren

vejaire m’es qu’a reusos

m’en torn e qu’ela·s n’an fugen;

e mos cavals i vai tan len

greu er qu’oimais i atenha

s’Amors no la·m fa remaner.

Amors, alegre·m part de vos

per so quar vau mo mielhs queren,

e suy en tant aventuros

qu’enqueras n’ay mon cor jauzen,

la merce de mon Bon Guiren

que·m vol e m’apell’e·m denha

e m’a tornat en bon esper.

E qui sai rema deleytos

e Dieu non siec en Belleen

no sai cum ja mais sia pros

ni cum ja venh’a guerimen,

qu’ieu sai e crei, mon escien,

que selh qui Jhesus ensenha

segur‘escola pot tener.

 Heus ací l’adaptació de Lola Badia:

Quan el fullatge remorós

Quan pel fullatge remorós

reclama amor i el dóna ardent

el cant del rossinyol joiós

que l’amant mira tendrament,

i el prat és dolç i el riu fulgent,

pel nou solaç que floria

gran benaurança al cor em ve.

D’una amistat sóc desitjós,

que cap joiell no em fa content

d’aquells que jo sóc anhelós

quan ella em fa d’amor present,

car té el cos ple, garrit, plaent,

i cap dany no l’ofenia,

i el seu amor bon sabor té.

D’aquest amor sóc pensarós

despert o en somnis de dorment.

Llavors és goig meravellós

car ens fruïm mutualment.

Mes d’ella no he adlitament

car ningú no m’advertia

com jo n’hauria el bon plaer.

D’aquesta amor sóc tan frisós

que quan a ella vaig corrent

par que reculo corcuitós

i que ella fuig de mi talment.

El meu cavall es mou tan lent

que jo poc l’atraparia

si no l’atura Amor potser.

Amor, jo us deixo gaudiós

car cerco el que m’és escaient

i així sóc benaventurós

que encara el cor esplai en sent.

Hi ha algú que em fa sosteniment

i és Bon Valedor que em guia

i em vol i em fa esperar altre bé.

I si algú resta aquí gojós

i no segueix Jesús clement

no serà digne de llaors

ni sé com haurà guariment,

que crec i sé, ben certament

que el qui amb Jesús aprenia

en bona escola té el recer.

(Lola Badia (ed.): Poesia trobadoresca, Barcelona: Edicions 62, 1987, pp. 36-39)


Càtedra

Càtedra deriva del llatí cathedra que vol dir «cadira». De l’expressió llatina deriva també catedràtic, -a. A més dels catedràtics d’universitat, d’escola universitària, d’institut o de conservatori, altres tipus de professors -es es definien precisament per la seua referència a les càtedres: els professors agregats, els professors adjunts o els professors ajudants, per exemple, eren en principi agregats, adjunts o ajudants d’una càtedra. La locució ex cathedra se manté només en el llenguatge eclesiàstic per referir la condició d’infalibilitat que es considera que té el papa quan estableix dogmes, principis morals o realitza canonitzacions. Per aquesta restricció als eclesiàstic bé es pot afirmar que els catedràtics -ques «ja» no parlen ex cathedra. També és freqüent l’expressió catedral, abreviatura d’«església catedral», val a dir aquella on té el bisbe la seua seu o «càtedra».

Xulleta

Com tothom sap, una xulleta és un apunt o paper que serveix per copiar en un examen. Però, d’on deriva aquesta denominació? En principi la paraula xulleta és un diminutiu de xulla. El Diccionario de castellà atribueix a aquesta paraula «valenciana» l’origen del castellà chuleta. Xulla deriva, segons Joan Coromines, (Diccionario Etimológico, II, 90-91) d’ensunya, ensuia o ensunya, que procedirien del llatí axungia, que significava el greix d’animal que s’aplicava (llevat que el carreter fora un «abandonao» i l’agradés que sonaren…) als eixos del carro: d’axis –eix– i ungen –greix. Per cert que d’aquesta expressió també deriven paraules castellanes com enjundia i ungüento. Per què anomenar xulletes als apunts o paperets per copiar? El Diccionari d’Alcover-Moll no arreplega l’accepció; el Diccionario castellà, que arreplega l’ús des de l’edició de 1956, tampoc no ho explica, però ofereix algunes pistes per bastir una hipòtesi, potser molt agosarada, però que en tot cas s’exposarà aci. En tractar-se d’un valencianisme, podríem suposar una relació primerenca entre xulleta i jueta, ja que, com se sap, els sons /x/ i /j/ s’aproximen en la variant apitjada pròpia de la ciutat de València i el seu entorn. En cert sentit, les xulletes recorden les filactèries jueves, embolcalls de cuiro amb tires de pergamí on hi ha escrits passatges bíblics. No es faria servir l’expressió xulleta per designar les filactèries del jueus (juetes) durant la persecució inquisitorial? Sabem de canvis anàlegs. Per exemple, a la València renaixentista passà a ser «taverna del gall» el que abans era «taverna del call» –és a dir, del barri jueu. Aquesta hipòtesi agosarada es pot fonamentar en una altra no menys curiosa associació entre xulletes i patilles, com arreplega el Diccionari de castellà i que també trobem, p. ex., en alemany (Koteletten). Potser l’origen d’aquesta associació també estiga en els manyocs de cabells (vedijas o peiots, en castellà) que els jueus deixen creixer a la templa, tot seguint els preceptes del Levític, o en la forma de la «patilla», que es fa més ampla a la galta. Pablo Neruda, en Memorias y diarios, escriu: «Usaba sombrero cordobés y largas chuletas de prócer» (Confieso que he vivido…, Barcelona, Seix Barral, 1993, p. 58). Per cert que el Diccionari d’Alcover-Moll també arreplega el significat de xulla com a trena petita dels cabells d’una dona o la crinera d’un cavall, el que correspon al castellà crizneja o soguilla. Encara que també podria haver un vincle entre les patilles i les opcions estètiques dels, com es diu en castellà, «chulos» o «chuletas» –en la versió més «castiza». El castellà «chulo» deriva del mossàrab šúlo, i aquest del llatí sciǒlus, que vol dir sabudet, i que procedeix del verb scio, que significa «saber» o «estar instruït». Es tanca així un curiós itinerari etimològic que vincularia el disimul de l’ignorant amb la «xuleria» del sabudet.

Next entries »