Per consultar les entrades d’aquest DICCIONARI, anomenat «L’educació, en les seues paraules», cal fer clic en la lletra inicial, en la columna de la dreta (A, B, C…). Després apareixeran les paraules que comencen per la lletra triada.
Pots afegir-ne comentaris o remetre’m un correu: francesc.j.hernandez@uv.es
Francesc
Comments off
La paraula bàrtul procedeix del castellà bártulo, i, com aquesta, generalment es fa servir en plural, bàrtuls, amb el significat tant d’un conjunt d’atuells o utensilis, com d’un embalum de roba o d’altra cosa. Bàrtul prové del nom de Bartolus de Saxoferrato (1314-1357), un prestigiós jurista medieval, fins el punt que es va encunyar la sentència «nemo bonus iurista nisi bartolista» (ningú no és bon jurista sinó és bartolista). Entre altre obres, Bartolus de Saxoferrato fou autor de comentaris del Corpus Iuris Civilis de Justinià, molt reeditats, i va dictar classes de Dret Romà a les Universitats de Pisa i Perúgia. Però també les seues obres foren comentades, per la qual cosa era freqüent que els estudiants portaren llibres de o sobre Bartolus, tràfec que va donar origen a la paraula bàrtul. En castellà, i amb aquest sentit de coses que es poden embolicar, ja apareix al Diccionario de 1780, i és freqüentment emprada en el llenguatge de la tauromàquia. Les paraules cató o mamotret tenen un origen semblant (vegeu les corresponents entrades).
Comments off
La paraula escola deriva del llatí schola, que procedeix del grec scholé. Schola se relaciona amb otium, ja que el terme grec designa l’oci o descans que permet la formació (vegeu Exercici). Hi ha, doncs, un desplaçament semàntic del temps d’aprenentatge al lloc on s’efectua.
Un dels primers trobadors en occità, Guilhem de Peitieu (1017-1126), comte de Poitiers i duc d’Aquitània, fa servir el mot “escola” en el seu poema
Quan lo rossinhols el folhos:
Quan lo rossinhols el folhos
Quan lo rossinhols el folhos
dona d’amor e·n quier e·n pren
e mou son chan jauzent joyos
e remira sa par soven
e·l riu son clar e·l prat son gen
pel novel deport que renha,
mi ven al cor grans joys jazer.
D’un’amistat suy enveyos,
quar no sai joya plus valen
c’or e dezir, que bona·m fos,
si·m fazia d’amor prezen,
que·l cors a gras, delgat e gen
e ses ren que·y descovenha,
e s’amors bon’ab bon saber.
D’aquest’amor suy cossiros
vellan e pueys sompnhan dormen,
quar lay ay joy meravelhos,
per qu’ieu la jau jautzitz jauzen;
mas sa beutatz no·m val nien,
quar nuhls amicx no m’essenha
cum ieu ja n’aia bonsaber.
D’aquest’amor suy tan cochos
que quan ieu vau ves lieys corren
vejaire m’es qu’a reusos
m’en torn e qu’ela·s n’an fugen;
e mos cavals i vai tan len
greu er qu’oimais i atenha
s’Amors no la·m fa remaner.
Amors, alegre·m part de vos
per so quar vau mo mielhs queren,
e suy en tant aventuros
qu’enqueras n’ay mon cor jauzen,
la merce de mon Bon Guiren
que·m vol e m’apell’e·m denha
e m’a tornat en bon esper.
E qui sai rema deleytos
e Dieu non siec en Belleen
no sai cum ja mais sia pros
ni cum ja venh’a guerimen,
qu’ieu sai e crei, mon escien,
que selh qui Jhesus ensenha
segur‘escola pot tener.
Heus ací l’adaptació de Lola Badia:
Quan el fullatge remorós
Quan pel fullatge remorós
reclama amor i el dóna ardent
el cant del rossinyol joiós
que l’amant mira tendrament,
i el prat és dolç i el riu fulgent,
pel nou solaç que floria
gran benaurança al cor em ve.
D’una amistat sóc desitjós,
que cap joiell no em fa content
d’aquells que jo sóc anhelós
quan ella em fa d’amor present,
car té el cos ple, garrit, plaent,
i cap dany no l’ofenia,
i el seu amor bon sabor té.
D’aquest amor sóc pensarós
despert o en somnis de dorment.
Llavors és goig meravellós
car ens fruïm mutualment.
Mes d’ella no he adlitament
car ningú no m’advertia
com jo n’hauria el bon plaer.
D’aquesta amor sóc tan frisós
que quan a ella vaig corrent
par que reculo corcuitós
i que ella fuig de mi talment.
El meu cavall es mou tan lent
que jo poc l’atraparia
si no l’atura Amor potser.
Amor, jo us deixo gaudiós
car cerco el que m’és escaient
i així sóc benaventurós
que encara el cor esplai en sent.
Hi ha algú que em fa sosteniment
i és Bon Valedor que em guia
i em vol i em fa esperar altre bé.
I si algú resta aquí gojós
i no segueix Jesús clement
no serà digne de llaors
ni sé com haurà guariment,
que crec i sé, ben certament
que el qui amb Jesús aprenia
en bona escola té el recer.
(Lola Badia (ed.): Poesia trobadoresca, Barcelona: Edicions 62, 1987, pp. 36-39)
Comments off
Càtedra deriva del llatí cathedra que vol dir «cadira». De l’expressió llatina deriva també catedràtic, -a. A més dels catedràtics d’universitat, d’escola universitària, d’institut o de conservatori, altres tipus de professors -es es definien precisament per la seua referència a les càtedres: els professors agregats, els professors adjunts o els professors ajudants, per exemple, eren en principi agregats, adjunts o ajudants d’una càtedra. La locució ex cathedra se manté només en el llenguatge eclesiàstic per referir la condició d’infalibilitat que es considera que té el papa quan estableix dogmes, principis morals o realitza canonitzacions. Per aquesta restricció als eclesiàstic bé es pot afirmar que els catedràtics -ques «ja» no parlen ex cathedra. També és freqüent l’expressió catedral, abreviatura d’«església catedral», val a dir aquella on té el bisbe la seua seu o «càtedra».
Comments off
Com tothom sap, una xulleta és un apunt o paper que serveix per copiar en un examen. Però, d’on deriva aquesta denominació? En principi la paraula xulleta és un diminutiu de xulla. El Diccionario de castellà atribueix a aquesta paraula «valenciana» l’origen del castellà chuleta. Xulla deriva, segons Joan Coromines, (Diccionario Etimológico, II, 90-91) d’ensunya, ensuia o ensunya, que procedirien del llatí axungia, que significava el greix d’animal que s’aplicava (llevat que el carreter fora un «abandonao» i l’agradés que sonaren…) als eixos del carro: d’axis –eix– i ungen –greix. Per cert que d’aquesta expressió també deriven paraules castellanes com enjundia i ungüento. Per què anomenar xulletes als apunts o paperets per copiar? El Diccionari d’Alcover-Moll no arreplega l’accepció; el Diccionario castellà, que arreplega l’ús des de l’edició de 1956, tampoc no ho explica, però ofereix algunes pistes per bastir una hipòtesi, potser molt agosarada, però que en tot cas s’exposarà aci. En tractar-se d’un valencianisme, podríem suposar una relació primerenca entre xulleta i jueta, ja que, com se sap, els sons /x/ i /j/ s’aproximen en la variant apitjada pròpia de la ciutat de València i el seu entorn. En cert sentit, les xulletes recorden les filactèries jueves, embolcalls de cuiro amb tires de pergamí on hi ha escrits passatges bíblics. No es faria servir l’expressió xulleta per designar les filactèries del jueus (juetes) durant la persecució inquisitorial? Sabem de canvis anàlegs. Per exemple, a la València renaixentista passà a ser «taverna del gall» el que abans era «taverna del call» –és a dir, del barri jueu. Aquesta hipòtesi agosarada es pot fonamentar en una altra no menys curiosa associació entre xulletes i patilles, com arreplega el Diccionari de castellà i que també trobem, p. ex., en alemany (Koteletten). Potser l’origen d’aquesta associació també estiga en els manyocs de cabells (vedijas o peiots, en castellà) que els jueus deixen creixer a la templa, tot seguint els preceptes del Levític, o en la forma de la «patilla», que es fa més ampla a la galta. Pablo Neruda, en Memorias y diarios, escriu: «Usaba sombrero cordobés y largas chuletas de prócer» (Confieso que he vivido…, Barcelona, Seix Barral, 1993, p. 58). Per cert que el Diccionari d’Alcover-Moll també arreplega el significat de xulla com a trena petita dels cabells d’una dona o la crinera d’un cavall, el que correspon al castellà crizneja o soguilla. Encara que també podria haver un vincle entre les patilles i les opcions estètiques dels, com es diu en castellà, «chulos» o «chuletas» –en la versió més «castiza». El castellà «chulo» deriva del mossàrab šúlo, i aquest del llatí sciǒlus, que vol dir sabudet, i que procedeix del verb scio, que significa «saber» o «estar instruït». Es tanca així un curiós itinerari etimològic que vincularia el disimul de l’ignorant amb la «xuleria» del sabudet.
Comments off
En castellà, la paraula «tuna» està enregistrada als diccionaris des de ben prompte. Així, vol dir «vida holgazana» (Diccionario 1739) i «tuno», el mateix que «tunante», aquell que marxa vagabund. De fet, el Diccionari d’Alcover-Moll ens dóna la definició inversa: «Tunant: qui va de tuna». Ben recentment s’accepta l’expressió «tuna estudiantina» (Diccionario 1914), com sinònima d’estudiantina, o colla d’estudiants que toquen instruments per divertir-se o «socorrerse con el dinero que recogen». La idea de diversió s’enuncia potentement en el sentit de goliard (vegeu) i en l’himne universitari Gaudeamus igitur, iuvenalia sumus… És clar!
Comments off
A més del birret (vegeu) i la mussa (vegeu), la vestimenta acadèmica es completa amb la toga, que vol dir la capa exterior, d’idèntic color que la borla del birret per significar el grau o la procedència del docent. El nom toga deriva de la paraula llatina que significava la capa exterior. En la nostra llengua, la toga, com la toca, no necessàriament cobreix el cap; sí que ho fa la toga castellana.
Comments off
En l’article empolló s’ha comentat la sentència «Quod Natura non dat Salmantica non praestat». També l’expressió alma mater referida a la institució ha estat comentada a l’entrada matrícula. No són les úniques expressions llatines vinculada a una universitat. Potser més antiga siga «Bononia docet» («Bolonya ensenya»), que es refereix a la universitat més antiga d’Europa, fundada en el segle XI al voltant d’Irnerio, comentarista de Justinià, que dóna nom per això al procés de convergència de l’Espai Europeu d’Educació Superior i Recerca. Amb el model de la Universitat de Bolonya s’establiren la Sorbona de París i la Universidad d’Oxford, i després les de Pàdua, Montpeller i Salamanca. La universitat medieval, que sorgeix precisament de l’agrupament d’escoles diferents, tenia un caràcter cosmopolític, gràcies a l’ús del llatí com a llengua de cultura i la mobilitat de professors i estudiants, els «clerici vagantes» o «goliardi», que interpretaven cançonetes mordaces («carmina burana»). Així, la paraula goliard designa tant els estudiants vagabunds (en la tradició dels giròvags, vegeu comunitat educativa), com persones golafres i dissolutes. El mot goliard sembla derivar del francès antic, gouliard, paraula formada pel nom del gegant bíblic, Goliat, i el sufix despectiu –ard, i que designa els personatges deformes i deforadors, diu el Diccionari d’Alcover-Moll, per analogia amb els derivats romànics de gula (golós, golafre). Curiosament el nostre Arnau de Vilanova fa servir l’expressió «goliarts de taberna» en el seu Rahonament d’Avinyó (1309, cit. Menéndez y Pelayo, Historia de los heterodoxos españoles, I, 314) per referir-se als predicadors amants de la ciència seglar i no de l’Escriptura. El Rahonament, on entre altres coses anunciava la fi del món durant aquella centúria, molestà el nostre rei Jaume II, qui s’adreça al papa Clement V. Aquest li contestà que no l’havia donat massa importància…
Comments off
La paraula rotlle o rotllo deriva del llatí «rotulus» que vol dir «cilindre», i s’aplica als papiros antics, que es conservaven enrotllats. Per extensió, rotllo es diu d’una cosa molt avorrida. Fins i tot, el Diccionario castellà admet «rollo macabeo», que exemplifica precisament així: «Este profesor es un rollo macabeo». Expressió que podem suposar relacionada amb els papiros bíblics i amb les pràctiques litúrgiques jueves, suposició que es pot establir també en altres paraules (vegeu xulleta). El mot macabeu, que dóna nom a una revolta religiosa contra Antíoc IV (175-166 a.C.) pot tindre relació amb l’hebreu «maqqabh», que vol dir «martell» (encara que també podria relacionar-se amb «matzbi»: «general, comandat d’un exèrcit»). Ara bé, no cal suposar que l’expressió es formara pel significat «contundent» de l’adjectiu. Relacionat amb el rotllo del docent, podem arreplegar també les expressions que en les distintes llengües es refereixen a l’explicació o el debat insubstancial. Així Horaci es referia irònicament a «rixatur de lana caprina» (discutir de la llana de la cabra) (Ep. 1, 18, 15). En castellà, l’equivalent és tractar «del sexo de los ángeles»; en francès, «se battre de la chape de l’évêque», val a dir, de la capa del bisbe –encara que es podria suposar un cert joc de paraules entre el nom del parament, «chape», i «chapé», que vol dir «capat»–; en alemany trobem «Um des Kaisers Bart streiten», és a dir, disputar sobre la barba del Kaiser, que és una fòrmula molt pròxima al polonès «discutir sobre la barba d’un jueu».
Comments off
La paraula pupitre és un manlleu del francès, com plumier, i els diccionaris la defineixen de manera prou obsoleta. Per al Diccionario de castellà és un «mueble de madera, con tapa en forma de plano inclinado, para escribir sobre él». També el Diccionari d’Alcover-Moll arreplega aquesta característica: tapes inclinades. Des de fa dècades les taules habituals a les escoles públiques ja no presenten tapes abatibles i inclinades; són meres tauletes amb suports metàl•lics per dipositar carteres, motxilles, carpetes o llibres, i més bé bruts. Com cantava Ovidi Montllor en la seua L’escola de Ribera: «Els pupitres eren bruts. / Els que sèiem érem pobres.»
Comments off