L’educació, en les seues paraules

Blog de Francesc J. Hernàndez, professor de Sociologia de l’Educació

Archive for setembre, 2008

Pissarra

La paraula pissarra prové del mot castellà pizarra, el qual, segons J. Coromines (Diccionario Etimológico, III, p. 811), derivaria del basc lapitz-arri. Cal recordar que en llatí lapis vol dir «pedra». Segons Alcover-Moll designa la coneguda roca, generalment de color negre blavós, i lògicament per extensió el full de la dita roca o «una peça plana de fusta o d’altra matèria, tenyida de negre o d’un color fosc, per pintar-hi o escriure-hi amb guix.». És curiós que mentre la definició catalana accepta diversos materials per fer una pissarra, el Diccionario castellà és més limitat, ja que presenta una definició antiga, com a tros de mineral negre («Trozo de pizarra pulimentado, de forma rectangular, usado para escribir o dibujar en él con pizarrín, yeso o lápiz blanco») i una actual, com a placa de plàstic blanc («Placa de plástico blanco usada para escribir o dibujar en ella con un tipo especial de rotuladores cuya tinta se borra con facilidad»). En el cas de la paraula sinònima encerat, els diccionari castellà i el català es comporten, paradoxalment, de manera inversa, mentre que l’encerado admet una pluralitat de materials («Cuadro de hule, lienzo barnizado, madera u otra sustancia apropiada, que se usa en las escuelas para escribir o dibujar en él con clarión o tiza y poder borrar con facilidad») l’encerat n’admet ún: «Tela pintada de negre que penjada a la paret serveix per a escriure-hi, fer-hi operacions matemàtiques o dibuixar-hi.» Per tant, podríem preguntar-nos: un quadre de fusta pintat de negre per a ús escolar: és una pissarra o un encerat? i en castellà?
Hi ha més paradoxes, però, en aquestes definicions. En la definició castellana citada s’escriu a la pizarra amb pizarrín, yeso o lápiz blanco: per què no amb tiza o clarión, que es reserven per a l’encerado? En la definició del Diccionari es refereix el guix, i s’admet el sinònim pissarrí, que correspon al mot castellà pizarrín. Si ja resulta cridaner que aquesta paraula, pissarrí, amb l’apariència d’un diminutiu, fa referència a un element més bé complementari,m en el cas de l’augmentatiu, pissarró, la cosa es complica. Mentre en castellà pizarrón , molt viu a Llatinoamèrica, és un sinònim de pissarra, en el Diccionari d’Alcover-Moll es fa sinònim de pissarrí i, a continuació, s’exemplifica (?) amb el text següent de Prudencí Bertrana (Els Herois, Barcelona, 1920): «un ratllat blanquinós, talment el d’un pissarró en una pissarra»: Vol dir el Diccionari que hem d’entendre pissarrò com el ratllat blanquinós que fa un pissarrí en una pissarra? Si així fos, podem conclure amb algunes paradoxes: el nostre pissarrò és «blanquinós», mentre el pizarrón, que dóna com a sinònim d’encerado, és més bé negre. Així ho arreplega uns versos de M. Benedetti: «no sé por qué la lluvia llueve / es decir no sabía / hasta que lo explicaste con lujo de detalles / en el oscuro pizarrón de siempre / pero en el pizarrón de siempre nunca llueve. (de «Llueve con flechas rotas», El olvido está lleno de memoria, 1995). I, per últim, quin color atribuirem a les pissarres virtuals que ja comencen a sovintejar en l’ensenyament telemàtic?

Os (professor)

Per què fer servir la imatge de l’os per designar el docent dur? El Diccionario castellà arreplega aquesta acepció en data ben recent (1970), com: «Profesor que suspende mucho», la qual cosa es presenta com una extensió d’una caracterització més bé psicològica: «persona de carácter desagradable o de trato difícil». O, segons l’expressió, un docent «dur de rossegar». Cal subratllar el vincle que estableix el Diccionario: el docent os avaluaria d’acord amb la seua manera de ser. El Diccionari d’Alcover-Moll no arreplega l’acepció, però fa servir el recurs de l’exemple. Així, en definir os, apunta: «Cosa o persona difícil de tractar, de superar, de resoldre; cast. hueso. “El catedràtic de Literatura és un os: suspèn gairebé tothom”». Ara bé, que no disposem d’una expressió antinòmica més enllà del recurs metafòric al par dur/moll, no vol dir que el docen-no-os no avalue també d’acord amb la seua manera de ser. Simplement el resultat és més favorable per a l’alumnat. Per això l’expressió professor -a os prefigura la crítica a la reproducció de les desigualtats que opera el sistema educatiu a partir de la relació entre l’autoritat pedagògica i l’arbitrari cultural, tal com foren definides per P. Bourdieu i J. C. Passeron.

Orla

Orla procedeix del mot llatí «orula», que és el diminutiu d’«ora», que vol dir, «part extrema, marge». Es forma, per tant, de la mateixa manera que pàrvul, a partir del diminutiu d’una cosa ja minvada, perquè «ora» era l’ornament o el filet que es posava a la vora d’una peça de roba o d’un paper escrit o imprès. Per extensió de la làmina orlada, va designar aquella on hi havia «les fotografies amb llegendes al•lusives de tots els que han cursat plegats uns estudis, treballat en una obra col•lectiva », com diu el Diccionari d’Alcover-Moll que l’arreplega de València. Per cert que dóna com a traducció castellana «cuadro» (no «cuadro de honor»), perquè l’acepció castellana corresponent fou incorporada al Diccionario en data tardana, amb una definició que es referia a «condiscípulos de una promoción escolar o profesional» i que explicava la denominació perquè els retrats dels condeixebles hi apareixen «orlados con adornos tipográficos». Certament hi ha moltes orles en les quals ja no hi ha «llegendes al•lusives» ni les fotografies presenten «ornaments tipogràfics».

O (lletra)

El Diccionari d’Alcover-Moll arreplega en l’entrada o, junt a diverses definicions (alguna necessitada de revisió, com ara la que diu: «O!: exclamació dels conductors de vehicles per a fer aturar les cavalleries»), la locució: «No saber fer una O amb un got» com a equivalent a «ésser molt ignorant o desmanyotat». En castellà, el got esdevé canut. Així, el Diccionario castellà arreplega, des de l’any 1984, l’expressió «No saber ni hacer la o con un canuto» com a equivalent a «ser molt ignorant». En l’obra de teatre La hoja roja de Miguel Delibes (1986) trobem el fragment següent:
MARCE.- (Despechada) A saber qué ves en él, maja. ¡Madre, un hombre que no sabe hacer una O con un canuto!
DESI.- El Picaza lee de corrido, Marce, para que te enteres. Y sabe las cuatro reglas.
Curiosament, en la primera edició del Diccionario (1737), una acepció de l’entrada «o» associava la lletra més bé a la saviesa: «Muchos se valieron de la O para explicar la eternidad, por ser letra a quien [sic] no se le conoce principio ni final». Es podria vincular aquesta expressió amb una antiga sentència grega, No sap ni reconèixer la lletra alfa, que prové del poeta alexandrí Eronda (3,22). Trobem sentències semblants a Cal•límac i en un epigrama de Lucil•lo (Antologia Palatina 11,132,4). De vegades. en lloc de la lletra alfa, es refereix la lletra antiga koppa (una lletra d’origen fenici que desaparegué en el grec clàssic, i que tenia la forma d’un xicotet cercle amb un pal vertical a la part inferior o travessant també el cercle –casualment com un canut amb una moneda dalt, com el joc tradicional valencià del canut), com el mateix Cal•límac i un iambe de Parmenó de Bizanci. Actualment, en italià es fa servir l’expressió: «Non capisce un’acca», «Non sa un’acca», que es refereix a la lletra «h».

Mussa

Junt amb la toga i el birret (vegeu), la mussa forma part de la vestimenta acadèmica. Es tracta d’una peça que cobreix els pits, les espatlles i l’esquena. La paraula sembla procedir del francès «aumusse», que derivaria de l’alemany «Mütze», que vol dir bonet de pell que es portava com a insignia de dignitat canical. La mussa, per tant, seria una toga derivada d’un birret. Al desembre de 2005 el papa Benet XVI va fotografiar-se amb una mussa (o una cosa semblant al cap, poc després de fer-ho amb «tricornio»), tot seguint una tradició que s’havia interromput en temps de Joan XXIII.

Matrícula

La paraula matrícula deriva del llatí. Matricula és el diminutiu de matrix, matricis, que significa «llista» o «registre», i que, a la seua vegada, deriva del grec métron, que vol dir «mesura». La matrícula es la nòmina de l’alumnat i la matrícula de honor el grup d’alumnes que són inscrits de manera gratuïta en premi a la seua aplicació. En aquest cas, de significar el conjunt d’estudiants, l’expressió va passar a denominar l’exempció de taxes i, per últim, la nota que permetia accedir a aquest benefici. Per això, la definició de matrícula d’honor com a nota màxima apareix als diccionaris en temps relativament recent (en 1984 per al Diccionario de castellà). Hi ha més a dir sobre aquesta paraula.
La paraula matrícula permet advertir una associació habitual de la terminologia educativa. La mateixa paraula llatina, matrix, matricis, es feia servir no només per traduir el grec métron, sinó també per al la paraula métra, que vol dir «matriu» o «ventre» (i d’on provenen paraules com madrigal, del venecià «madregal»: simple, enginyós). La diferència entre les paraules greges (la primera emprava la lletra èpsilon; la segona la lletar eta) va desaparéixer en llatí. Es va prefigurar així una aproximació semàntica entre estar «matriculat» i estar «afiliat», que es projecta en la fòrmula habitual alma mater («mare benigna, nodridora») referida a la universitat. L’expressió alma mater sembla ser una abreviatura de la fòrmula «alma universitas, alma mater studiorum», referida a la universitat en general i a la de Bolonya en particular, considerada la més antiga d’Europa. L’expressió és medieval, encara que l’ús del terme alma es fa servir en una acepció més antiga. Alma significava el caràcter sagrat relacionat amb el nodriment, la qual cosa el poble romà vinculava amb divinitats maternals, com ara Ceres i Cibeles. De fet el Diccionario de la Reial Acadèmia Espanyola arreplega l’exemple «Alma Ceres», com adjectiu poètic. En la literatura clàssica l’adjectiu alma es relaciona amb sustantius que es refereixen a la terra en Lucreci (2,992), Ovidi (Epistulae ex Ponto, 1,2,98), Columel•la (3,21,2) i sobretot Virgili (Eneide 7,644), en el qual terra alma és Itàlia, que nodreix d’herois. Aquest sentit reapareix en la cançó All’Italia (v. 59) de Leopardi: Alma terra natìa.
El nexe matrícula-mare que apareix en les expressions anteriors es projecta freqüentment en la iconografia universitària. La universitat se sol representar com una dona en disposició de nodrir els seus fills, una Minerva maternal. Per exemple, a l’entrada de la Universitat de La Havana, una deesa sedent combina un rostre tallat segons el model grecollatí amb el cos característic dels grups ètnics més freqüents a l’illa, els afrodescendents, les formes del qual s’aproximen més amb els trets característics de la maternitat. L’esculptor, potser sense adonar-se’n, retornava a l’acepció medieval.
També la vinculació entre allò universitari i allò maternal es fa present en les fraternitats o germandats que són freqüents al món universitari.

Material escolar

Habitualment s’anomena material escolar el conjunt de coses que fa servir l’estudiant a la classe: uns fulls, una llibreta, un llapis, un bolígraf, etc. Es significatiu que les definicions del material escolar que podem trobar als diccionaris semblen obsoletes, tota una mostra de l’escassa capacitat de renovació de la mateixa institució escolar. Així, per exemple, el Diccionario de castellà manté la definició de plumier com «caja o estuche que sirve para guardar plumas, lápices, etc.». Per què no canviar les plomes per bolígrafs? Els estoigs amb pintures i regles indefectiblement arrepleguen un semicercle de plàstic, amb la graduació per mesurar angles, que s’anomena transportador o semicercle graduat, i del qual, malgrat la seua omnipresència en el material escolar, no es pot dir que se’n faça un ús particularment abundós. El Diccionario defineix transportador com «círculo graduado [cercle o semicercle?] de metal, talco [sic] o papel, que sirve para medir o trazar los ángulos de un dibujo geométrico». Per què no reconéixer que a les nostres aules no s’hi troben transportadors de metall, talco o paper, i hi són tan freqüents com poc emprats els de plàstic?

Mamotret

Com en el cas de bàrtul i cató, una paraula vinculada a l’autor o al títol d’un llibre pren caràcter genèric. Mamotret es refereix a l’obra de Johannes Marchesinus, qui va publicar els seus comentaris bíblics amb el títol Mammotrectus super Bibliam. D’aquest llibre se’n feren moltes edicions al Renaixement. Per exemple, a Venècia i Colònia 1479, a Estrasburg 1489, etc. Encara que la paraula original, mammotrectus o mammotrepton, es refereix al lactant, com indica el Diccionario d’Ambrogio Calepino, per l’extensió de l’obra de Marchesinus mamotret passà a designar el llibre o plec. Així, per exemple, la novel•la La lozana andaluza de Francisco Delicado està dividida en 66 diàlegs que l’autor anomena precisament «mamotretos». Amb el temps, el mamotret ha guanyat en volum, si atenem a les definicions dels diccionaris. Mentre el Diccionario de 1734 el definia com «el llibre o quadern que serveix per apuntar i anotar cosas, que cal tenir presents per ordenar-les després» en edicions successives s’ha determinat com el llibre voluminós, fins i tot deforme i irregular. Curiosament, mentre els materials bibliogràfics referits als nivells superiors del sistema educactiu se presenten com obres voluminosos (bàrtuls, mamotrets, etc.), les de nivells inferiors es designen amb diminutius, com ara, cartilles o llibrets. Així diu el refrany castellà: «Cada maestrillo tiene su librillo».

Magisteri

Del mot llatí magister es deriven el francès antic «maistre», el castellà antic «maese», i les formes actuals equivalents a mestre, com ara: «maestro» (castellà i italià), «maître» (francès), «Meister» (alemany), etc. Freqüentment s’apliquen a persones no docents, però que fan una activitat notable: dirigir una orquestra, el menjador d’un restaurant, torejar bous, etc. La paraula llatina, magister, és un adjectiu –contrastiu– derivat de l’adverbi magis («major»), que és un comparatiu derivat de magnus («gran»). És a dir, magister seria aquella persona que és major entre les grans. Certament, el mateix sentit que trobem en l’expressió «fallera major». En la universitat de l’Edat Mitjana, magister fou considerat un grau acadèmic superior, sentit que perviu en els nostres «masters» i cursos de «mestratge», generalment de postgrau.
La paraula llatina magister també dóna origen al vent de mestral («mistral» en castellà) i de mestral, com a sinònim de menestral, que vol dir persona que realitza un ofici manual o art mecànica. Menestral prové del llatí «ministeriu» –ocupació manual–, i del seu derivat «ministeriale»: d’on també deriva ministre encara que aquesta professió se n’allunye molt de l’ocupació manual!
A partir del s. XIX, les escoles per formar mestres s’anomenaran Escoles de Magisteri i no tindran caràcter universitari, llevat d’un efímer parèntesi durant la II República, fins la segona meitat del s. XX. Les Escoles de Magisteri –o, abreviat, Magisteri– s’anomenen de vegades Escoles Normals –o, abreviat, Normal– (i que el Diccionario de castellà defineix com: «Aquella en que se hacen los estudios y la práctica necesarios para obtener el título de maestro de primera enseñanza») probablement per influència de les Escoles Normals Superiors franceses, una denominació, per altra banda, ben paradoxal.
En castellà hi ha la paraula «maestrescuela», que deriva de «maestreescuela», i aquesta, és clar, dels termes castellans «maestre» i «escuela», i s’aplica a dignitats d’algunes esglésies catedrals, al càrrec dels quals estava l’ensenyament de la teologia, i per extensió al cancel•lària encarregar de donar els graus en algunes universitats. L’expressió equivalent alemanya, «Schulmeister» vol dir tant «mestre d’escola» com «pedant», i forma el substantiu «Schulmeisterei», que significa «pedanteria» i el verb schulmeistern» vol dir «tractar o reprendre a un nen com a l’escola».

Lletra

La paraula lletra deriva del llatí «littera» i forma part d’expressions relacionades amb l’educació, com ara: saber de lletra –que vol dir «saber llegir»–, aprendre de lletra –«aprendre a llegir»–, etc. «Aprendre les primeres lletres» es refereix a l’educació infantil. Belles o bones lletres és un sinònim de literatura o de l’art d’escriure (Diccionari d’Alcover-Moll) o de les Humanitats en general. Així, cal fer esment de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Nietzsche ironitzà sobre l’etimologia d’aquesta expressió: «Quin escarni dels estudis d’“Humanitats” és l’anomenar-los belles lettres (belles litteres)!» (Consideracions inactuals: Nosaltres els filòlegs, afor. 36). Els refranys que relacionen lletra i educació són: «La lletra, pel cul entra», «La lletra entra per les anques» i, el més cèlebre, «La lletra, amb sang entra». L’origen d’aquests refranys potser es trobe en la sentència de Menandro (342/1-292/0 a.C.) «L’home no es educat si no es escorxar» (Dyskolos 699 s.), que equival a l’actual proverbi alemany: «Wer nicht geschunden wird, wird nicht erzogen» (Qui no ha estat escorxat, no ha estat educat»). Aquestes sentències estan relacionades amb tota una sèrie de dites i proverbis relatius a la instrucció familiar, des de Proverbis 13.24: «Qui plany el bastó, vol mal al seu fill, però el qui li vol bé, comença d’hora a corregir-lo», passant per la sentència medieval «Que bene amat bene castigat», que té equivalents en l’italià –«Chi bene ama bene castiga»– i el castellà –«Quien bien te quiere, te hará llorar». Vegeu també l’entrada o.

« Previous entries · Next entries »