L’educació, en les seues paraules

Blog de Francesc J. Hernàndez, professor de Sociologia de l’Educació

Víctor

“Víctor” (el que venç, en llatí) és un anagrama que l’estudiant que havia finalitzat l’estudi universitari o el docent que obtenia la càtedra pintava als murs, acompanyat del seu nom. A València es poden veure encara alguns a la Capella del Sant Calze de la Seu, al mur meridional de Sant Joan del Mercat o a la Porta de Quart. N’he vist també a Salamanca i Oviedo. Pintar un “víctor” és un ritual de pas, com donar-li un bes a la font de la noia de les oques a Göttingen. N’he trobat una referència al cap. X del vol. II d’El Quixot. Sancho s’ha oferit per anar a un poble a buscar Dulcinea. El Quixot és pessimista i no creu que ho haja aconseguit. Amb tot li pregunta si l’ha trobada o no d’aquesta manera, tot referint-se al costum romà d’assenyalar amb pedres blanques els dius festius i amb negres els infausts:

-¿Qué hay, Sancho amigo? ¿Podré señalar este día con piedra blanca, o con negra?

-Mejor será -respondió Sancho- que vuesa merced la señale con almagre, como rétulos de cátedras, poque le echen bien de ver los que le vieren.

-De este  modo -replicó don Quijote-, buenas nuevas traes.

Dues remarques. En primer lloc, “almagre” és l’òxid roig del ferro, emprat en pintura. Efectivament, els “víctor” tenen una coloració groguenca. En segon lloc, solem dir el “Quixot”, però tal vegada seria millor fer servir l’expressió “Cuixot”. De fet, el nom del cavaller de la triste figura deriva del nom català de la peça de l’armadura que protegeix la cuixa. El castellà va fer Cuixot > Quixot i, per conversió de la “x” e “j”, Quijot, Quijote. Seria més propi, per tant, dir “En Cuixot”.

 

 





No comments yet

Sorry, the comment form is closed at this time.