L’educació, en les seues paraules

Blog de Francesc J. Hernàndez, professor de Sociologia de l’Educació

Matrícula

La paraula matrícula deriva del llatí. Matricula és el diminutiu de matrix, matricis, que significa «llista» o «registre», i que, a la seua vegada, deriva del grec métron, que vol dir «mesura». La matrícula es la nòmina de l’alumnat i la matrícula de honor el grup d’alumnes que són inscrits de manera gratuïta en premi a la seua aplicació. En aquest cas, de significar el conjunt d’estudiants, l’expressió va passar a denominar l’exempció de taxes i, per últim, la nota que permetia accedir a aquest benefici. Per això, la definició de matrícula d’honor com a nota màxima apareix als diccionaris en temps relativament recent (en 1984 per al Diccionario de castellà). Hi ha més a dir sobre aquesta paraula.
La paraula matrícula permet advertir una associació habitual de la terminologia educativa. La mateixa paraula llatina, matrix, matricis, es feia servir no només per traduir el grec métron, sinó també per al la paraula métra, que vol dir «matriu» o «ventre» (i d’on provenen paraules com madrigal, del venecià «madregal»: simple, enginyós). La diferència entre les paraules greges (la primera emprava la lletra èpsilon; la segona la lletar eta) va desaparéixer en llatí. Es va prefigurar així una aproximació semàntica entre estar «matriculat» i estar «afiliat», que es projecta en la fòrmula habitual alma mater («mare benigna, nodridora») referida a la universitat. L’expressió alma mater sembla ser una abreviatura de la fòrmula «alma universitas, alma mater studiorum», referida a la universitat en general i a la de Bolonya en particular, considerada la més antiga d’Europa. L’expressió és medieval, encara que l’ús del terme alma es fa servir en una acepció més antiga. Alma significava el caràcter sagrat relacionat amb el nodriment, la qual cosa el poble romà vinculava amb divinitats maternals, com ara Ceres i Cibeles. De fet el Diccionario de la Reial Acadèmia Espanyola arreplega l’exemple «Alma Ceres», com adjectiu poètic. En la literatura clàssica l’adjectiu alma es relaciona amb sustantius que es refereixen a la terra en Lucreci (2,992), Ovidi (Epistulae ex Ponto, 1,2,98), Columel•la (3,21,2) i sobretot Virgili (Eneide 7,644), en el qual terra alma és Itàlia, que nodreix d’herois. Aquest sentit reapareix en la cançó All’Italia (v. 59) de Leopardi: Alma terra natìa.
El nexe matrícula-mare que apareix en les expressions anteriors es projecta freqüentment en la iconografia universitària. La universitat se sol representar com una dona en disposició de nodrir els seus fills, una Minerva maternal. Per exemple, a l’entrada de la Universitat de La Havana, una deesa sedent combina un rostre tallat segons el model grecollatí amb el cos característic dels grups ètnics més freqüents a l’illa, els afrodescendents, les formes del qual s’aproximen més amb els trets característics de la maternitat. L’esculptor, potser sense adonar-se’n, retornava a l’acepció medieval.
També la vinculació entre allò universitari i allò maternal es fa present en les fraternitats o germandats que són freqüents al món universitari.

Material escolar

Habitualment s’anomena material escolar el conjunt de coses que fa servir l’estudiant a la classe: uns fulls, una llibreta, un llapis, un bolígraf, etc. Es significatiu que les definicions del material escolar que podem trobar als diccionaris semblen obsoletes, tota una mostra de l’escassa capacitat de renovació de la mateixa institució escolar. Així, per exemple, el Diccionario de castellà manté la definició de plumier com «caja o estuche que sirve para guardar plumas, lápices, etc.». Per què no canviar les plomes per bolígrafs? Els estoigs amb pintures i regles indefectiblement arrepleguen un semicercle de plàstic, amb la graduació per mesurar angles, que s’anomena transportador o semicercle graduat, i del qual, malgrat la seua omnipresència en el material escolar, no es pot dir que se’n faça un ús particularment abundós. El Diccionario defineix transportador com «círculo graduado [cercle o semicercle?] de metal, talco [sic] o papel, que sirve para medir o trazar los ángulos de un dibujo geométrico». Per què no reconéixer que a les nostres aules no s’hi troben transportadors de metall, talco o paper, i hi són tan freqüents com poc emprats els de plàstic?

Mamotret

Com en el cas de bàrtul i cató, una paraula vinculada a l’autor o al títol d’un llibre pren caràcter genèric. Mamotret es refereix a l’obra de Johannes Marchesinus, qui va publicar els seus comentaris bíblics amb el títol Mammotrectus super Bibliam. D’aquest llibre se’n feren moltes edicions al Renaixement. Per exemple, a Venècia i Colònia 1479, a Estrasburg 1489, etc. Encara que la paraula original, mammotrectus o mammotrepton, es refereix al lactant, com indica el Diccionario d’Ambrogio Calepino, per l’extensió de l’obra de Marchesinus mamotret passà a designar el llibre o plec. Així, per exemple, la novel•la La lozana andaluza de Francisco Delicado està dividida en 66 diàlegs que l’autor anomena precisament «mamotretos». Amb el temps, el mamotret ha guanyat en volum, si atenem a les definicions dels diccionaris. Mentre el Diccionario de 1734 el definia com «el llibre o quadern que serveix per apuntar i anotar cosas, que cal tenir presents per ordenar-les després» en edicions successives s’ha determinat com el llibre voluminós, fins i tot deforme i irregular. Curiosament, mentre els materials bibliogràfics referits als nivells superiors del sistema educactiu se presenten com obres voluminosos (bàrtuls, mamotrets, etc.), les de nivells inferiors es designen amb diminutius, com ara, cartilles o llibrets. Així diu el refrany castellà: «Cada maestrillo tiene su librillo».

Magisteri

Del mot llatí magister es deriven el francès antic «maistre», el castellà antic «maese», i les formes actuals equivalents a mestre, com ara: «maestro» (castellà i italià), «maître» (francès), «Meister» (alemany), etc. Freqüentment s’apliquen a persones no docents, però que fan una activitat notable: dirigir una orquestra, el menjador d’un restaurant, torejar bous, etc. La paraula llatina, magister, és un adjectiu –contrastiu– derivat de l’adverbi magis («major»), que és un comparatiu derivat de magnus («gran»). És a dir, magister seria aquella persona que és major entre les grans. Certament, el mateix sentit que trobem en l’expressió «fallera major». En la universitat de l’Edat Mitjana, magister fou considerat un grau acadèmic superior, sentit que perviu en els nostres «masters» i cursos de «mestratge», generalment de postgrau.
La paraula llatina magister també dóna origen al vent de mestral («mistral» en castellà) i de mestral, com a sinònim de menestral, que vol dir persona que realitza un ofici manual o art mecànica. Menestral prové del llatí «ministeriu» –ocupació manual–, i del seu derivat «ministeriale»: d’on també deriva ministre encara que aquesta professió se n’allunye molt de l’ocupació manual!
A partir del s. XIX, les escoles per formar mestres s’anomenaran Escoles de Magisteri i no tindran caràcter universitari, llevat d’un efímer parèntesi durant la II República, fins la segona meitat del s. XX. Les Escoles de Magisteri –o, abreviat, Magisteri– s’anomenen de vegades Escoles Normals –o, abreviat, Normal– (i que el Diccionario de castellà defineix com: «Aquella en que se hacen los estudios y la práctica necesarios para obtener el título de maestro de primera enseñanza») probablement per influència de les Escoles Normals Superiors franceses, una denominació, per altra banda, ben paradoxal.
En castellà hi ha la paraula «maestrescuela», que deriva de «maestreescuela», i aquesta, és clar, dels termes castellans «maestre» i «escuela», i s’aplica a dignitats d’algunes esglésies catedrals, al càrrec dels quals estava l’ensenyament de la teologia, i per extensió al cancel•lària encarregar de donar els graus en algunes universitats. L’expressió equivalent alemanya, «Schulmeister» vol dir tant «mestre d’escola» com «pedant», i forma el substantiu «Schulmeisterei», que significa «pedanteria» i el verb schulmeistern» vol dir «tractar o reprendre a un nen com a l’escola».

Lletra

La paraula lletra deriva del llatí «littera» i forma part d’expressions relacionades amb l’educació, com ara: saber de lletra –que vol dir «saber llegir»–, aprendre de lletra –«aprendre a llegir»–, etc. «Aprendre les primeres lletres» es refereix a l’educació infantil. Belles o bones lletres és un sinònim de literatura o de l’art d’escriure (Diccionari d’Alcover-Moll) o de les Humanitats en general. Així, cal fer esment de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Nietzsche ironitzà sobre l’etimologia d’aquesta expressió: «Quin escarni dels estudis d’“Humanitats” és l’anomenar-los belles lettres (belles litteres)!» (Consideracions inactuals: Nosaltres els filòlegs, afor. 36). Els refranys que relacionen lletra i educació són: «La lletra, pel cul entra», «La lletra entra per les anques» i, el més cèlebre, «La lletra, amb sang entra». L’origen d’aquests refranys potser es trobe en la sentència de Menandro (342/1-292/0 a.C.) «L’home no es educat si no es escorxar» (Dyskolos 699 s.), que equival a l’actual proverbi alemany: «Wer nicht geschunden wird, wird nicht erzogen» (Qui no ha estat escorxat, no ha estat educat»). Aquestes sentències estan relacionades amb tota una sèrie de dites i proverbis relatius a la instrucció familiar, des de Proverbis 13.24: «Qui plany el bastó, vol mal al seu fill, però el qui li vol bé, comença d’hora a corregir-lo», passant per la sentència medieval «Que bene amat bene castigat», que té equivalents en l’italià –«Chi bene ama bene castiga»– i el castellà –«Quien bien te quiere, te hará llorar». Vegeu també l’entrada o.

Jardí d’infància

Jardí d’infància o parvulari són sinònims d’aquell centre escolar on s’imparteix el nivell educatiu primerenc: l’educació infantil o preescolar.
L’expressió jardí d’infància fou introduïda per Fröebel, qui va estar influït en la seua obra pedagògica per K. C. F. Krause (1828), tot seguint la metàfora botànica, tant del gust del naturalisme pedagògic. El terme infància es refereix literalment a aquelles persones que no poden fer un ús adequat de la seua capacitat de parlar, que no són responsables de la seua paraula. En aquest sentit, la incapacitat de parlar per un mateix, la in-fància, està relacionada amb la paraula alemanya «Unmundigkeit». És conegut l’ús que va fer Immanuel Kant, en 1784, de la noció «Mündigkeit» per definir, de manera inversa, la Il•lustració [Aufklärung]: «Il•lustració és la eixida de l’home de la seua pròpia infància [o «minoria d’edat», Ünmundigkeit] culpable. La infància és la incapacitat de fer servir l’enteniment propi sense la guia d’un altre» (Theorie-Werkausgabe… in zwölf Bänden, XI, 53). Kant no només va establir la relació entre la Mündigkeit (val a dir, el contrari de la «in-fància», en aquell sentit) i la Il•lustració, sinó que també va formular la teoria de l’educació en el marc del seu projecte il•lustrat de filosofia trascendental.
Sinònim de jardí d’infància és el terme parvulari, el qual significa l’escola de pàrvuls. La paraula pàrvul està formada amb el diminutiu de l’adjectiu llatí parvus, que vol dir «petit», i s’hauria de traduir com «petitet» o «menudiu». No cal argumentar que l’expressió unitat (classe, cicle, etc.) preescolar és una contradicció en els termes.

Formació

En la Politeia de Plató, més coneguda per la llatinització del seu nom: La República, el filòsof grec distingeix entre la formació militar, gimnàstica i musical dels guardianes, i l’educació de l’ànima pròpia de ciutadas de condició més elevada. Potser des d’aleshores, formació ha ocupat un lloc secundari respecte d’un altre concepte més elevat, com ara educació.

Exercici

Moltes paraules es relacionen amb els exercicis que fa l’alumnat: examens, deures, etc. L’educació moderna heretà el vincle entre les ocupacions i la formació interna de les tradicions pitagòriques i platòniques. Segons M. Foucault (Historia de la sexualidad. 3. La inquietud de sí, Madrid, Siglo XXI, 19872, II.2, pp. 49-53) La noció grega epimeleia significava precisament aquesta cura pròpia, que incloïa, per exemple, l’examen al matí o al vespre, que recomanaven els pitagòrics, o la memorització de principis útils per a la vida, tal com defensaren els estòics, com ara Sèneca o Epictete. Marc Aurel•li pretén una «anacoresi d’un mateix», encara que d’altres autors afavoresquen les relacions. Com diu Sèneca a la seua Epístola XIX: «L’habilitat del lluitador es manté mitjançant l’exercici de la lluita; un company estimula l’execució dels músics. El savi necessita de la mateixa manera sostenir l’alé de les seues virtuts: així, estimulat ell mateix, reb també d’altre savi un estimulant.»

Comunitat educativa

La noció de comunitat educativa o escolar s’elabora amb el model de la vida monacal. La paraula monestir té una etimologia ben paradoxal. Literalment vol dir la reunió dels solitaris, la qual cosa és una contradicció que s’explica històricament. La institució del monaquisme cristià es va deure en bona mesura a la desconfiança que produïen els monjos ermitanys i, més encara, els que anaven de cel•la en cel•la, els circumcelliones o circelliones, que anomenava Agustí d’Hipona (354-430). Benet de Núrsia comença la seua Regla distingint quatre tipus de monjos (monachorum): cenobites (coenobitarum), anacoretes (anachoritarum) o ermitanys, sarabaites (sarabaitarum) i giròvags (gyrovagum) –paraula que excepcionalment reuneix una arrel grega i una altra llatina, com sociologia–. Benet s’hi ocupa només dels primers. Temps després els Concilis de Toledo (633 i 646) determinaren la subordinació dels religiosi vagabundi a les autoritats eclesiàstiques.
Amb l’extensió de la regla benedictina monjo passà a significar cenobita i monestir i cenobi esdevingueren sinònims. La paraula cenobi vol dir literalment «vida en comú» i es forma amb els termes grecs koinós i bios. Potser per bandejar la connotació religiosa, la moderna Ecologia forma biocenosi amb el mateix significat, però invertint els termes; val a dir la comunitat biòtica.
Hi ha moltes referències en la Regla de Benet a la instrucció. La seua pretensió era establir una «escola de servei al Senyor» (Constituenda est ergo nobis dominici schola servitii, escriu al pròleg), els membres de la qual no s’haurien d’allunyar del magisteri diví (nunquam magisterio discedentes). La relació entre el mestre i el deixeble serveix de criteri per als preceptes monacals. Així, per exemple, la pràctica del silenci es justifica així: «Ja que parlar i ensenyar pertany al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble» (Nam loqui et docere magistrum condecet, tacere et audire discipulum convenit). A més, al cenobi s’ha de practicar un cert estudi (meditatio): la lectura i repetició de textos sagrats, com ara el psalteri, i la reflexió de les lliçons, incloent la presència d’un lector semanal durant els àpats.
El monestir cristià depurà durant segles les tècniques de la disciplina, del silenci i la meditatio, abans que s’establiren les universitats o la instrucció pública, per a la institucionalització de les quals aportà un model definitiu. I això va afavorir l’ús de la terminologia monacal, amb expressions com ara claustre (vegeu), comunitat educativa o comunitat escolar, que el Ministeri d’Educació espanyol va escollir com a títol del seu òrgan informatiu.

Empolló, empollona

La paraula empolló -ona és un barbarisme, que de fet no apareix al Diccionari Alcover-Moll, que sí arreplega empollar. En castellà, «empollón -na», vol dir un tipus peculiar d’estudiant. La paraula procedeix del verb castellà «empollar» que volia dir inicialment «covar». Amb el temps passà a designar també l’acció (o més bé la innacció) d’aquella persona que romania junt a la llar o el brasser escalfant-se; per extensió, també la persona que es quedava a casa tancada, amb una certa desídia. En el Diccionario de 1899 s’afegí una nova acepció: «Meditar o estudiar un asunto con mucha más detención [sic] de la necesaria». Així, doncs, el parell conceptual meditació/estudi semblava projectar-se en el parell conceptual atenció/detenció, i incloïa un punt de desmesura. En el Diccionario de 1925 ja apareix l’acepció estudiantil del mot: «Dícese, por lo común, despectivamente, del estudiante que prepara mucho sus lecciones». El Diccionario de 1936 va afegir una explicació, que es manté fins avui: «y que se distingue por la aplicación más que por el talento». És la conseqüència lògica de l’excés en «covar». A qui li cal «empollar» és perquè ha de suplir amb «aplicació» allò que no assoleix amb «talent». També el Diccionari d’Alcover-Moll destaca l’asiduïtat de l’estudi i exemplifica amb la lliçó l’objecte «empollat». La dita llatina «Quod Natura non dat Salmantica non praestat», val a dir, la impotència acadèmica davant la manca de talent, té en l’empolló (en aquest precís sentit) la seua refutació. L’interés de l’afegitó de l’edició de 1936 del Diccionario rau, tot just, en què determina bé l’eix ideològic que s’empra per descriure l’alumnat: d’una banda, l’aplicat sense talent; d’una altra banda, el talentós sense aplicació.

« Previous entries · Next entries »