L’educació, en les seues paraules

Blog de Francesc J. Hernàndez, professor de Sociologia de l’Educació

Campana, fer

Fer campana o pelar-se (una classe) són les expressions més habituals a la nostra llengua per a l’absència voluntària de l’estudiant a les classes. Els nostres diccionaris no expliquen molt sobre el sentit d’aquestes expressions, per la qual cosa haurem de seguir l’evolució del concepte en altres llengües. En castellà es disposa de l’expressió equivalent hacer novillos, però el seu origen és certament fosc. El Diccionario castellà de 1734 ja arreplega entre les acepcions de novillero literalment: «El que hace novillos, o se huye», que considera equivalent al llatí «fugitivus puer», és a dir, el nen que fuig. En la seua darrera edició el Diccionario defineix fer novillos como el fet que algú, «especialmente un escolar», deixe d’assistir a algun lloc en contra d’allò degut o acostumat. La paraula novillo deriva del llatí «novellus», «jove» o «nou», i designa al bou o brau jove, al corral o part de la devesa on viu i, fins i tot, diuen els diccionaris antics, «en estilo festivo», al subjecte al qual «hace traición su mujer», ús que apareix en un vers de les Soledades de Góngora, la qual cosa s’ha de relacionar amb la popular iconografia relativa a les banyes. «Hacer novillos» seria, segons aquesta acepció, equivalent a propiciar «traiciones» femenines, encara que també cap el sentit més general de visitar corrals o assistir o participar en corregudes de bous joves. De fet, el Diccionario també arreplega l’expressió «hacer corrales» com a sinònima de «hacer novillos». No aclaren els diccionaris si l’absència escolar en contra d’allò degut s’enuncià amb aquella expressió per la pràctica atribuïda als «novatos», encara no disciplinats, o bé a la fugida dels estudiants per participar en festes amb bous o propiciar adulteris femenins (vegeu també el mot tuna). Atés que novellus es relaciona amb el «novici», el «bisoño» o «tiro» (ja citat al text de Vives arreplegat en l’entrada batxiller), cal fer esment també de l’ampla literatura sobre traicions i novícies, representada paradigmàticament pel Don Juan Tenorio, l’epítet del qual «burlador», té vincles clars amb la terminologia de la tauromaquia, considerada l’art de l’«engany», expressió que es refereix tant a la muleta i el seu moviment, i per extensió a tota la lídia. De fet es manté el terme castellà «burladero» com la tanca on es protegeix el torero.

Les formes catalanes equivalents a «hacer novillos» no resolen la qüestió sobre quin sentit de «novillo» va adoptar la terminologia educativa castellana. Estan vives les expressions fer campana (Catalunya) o pelar-se (una classe) (País Valencià), encara que no es troben al recatat Diccionari d’Alcover-Moll. En la Safor solen dir «fer foxa», que crec que derivarà de «fugir» (recordeu: «fugitivus puer»), i, potser pel gust tan nostre als diminutius, és molt freqüent «fer fugina», que també he sentit castellanitzat: «hacer fuchina», i que el Diccionario de la Real Academia arreplega: «fuchina: escapada».En el cas de  fer campana l’expressió més pròxima seria el joc en el qual dos nens, agafats mútuament d’esquenes, oscil•len com campanes. En català no trobem l’equivalent al castellà «hacer campana» que s’atribueix a la situació en què les faldes d’una dona queden obertes pel vent (Diccionario de 1729), un tema el potencial eròtic del qual fou definitivament establert per Billy Wilder amb la inestimable ajuda de Marilyn Monroe, i que permetria suposar un eventual, i certament poc probable, origen de l’expressió fer campana en la forma de les brusses escolars en la situació de fugitivus puer. En el cas de l’ús pronominal de pelar, el Diccionari d’Alcover-Moll arreplega la seua equivalència amb la masturbació. Lògicament aquest pelar s’ha de relacionar amb el castellà «hacer pellas», un altre sinònim de «hacer novillos» que el Diccionario castellà arreplega en data recent (1992), quan ja està pràcticament en desús l’expressió «pellas» equivalent a pilotes o masses arrodonides, que es referiran a algun joc infantil. Ja se sap que más vale tarde… Un altre sinònim de «hacer novillos», més carregat de connotacions eròtiques, és «hacer la rabona», que ja apareix al Diccionario castellà de 1844. Un «rabón», per antífrasi, és un animal al qual se li ha tallat el «rabo», és a dir, la cua. Tal vegada per extensió, «rabona» era la dona que acompanyava els soldats en les marxes i la campanya, expressió que, encara que el diccionari no ho aclareix, es referiria probablement a la seua dedicació a la prostitució. Per les connotacions de menyspreu referida a l’expressió, també «rabona» es diu en castellà, entre jugadors, del joc amb poca entitat. En català, lògicament, no es forma la paraula «rabona», però, curiosament, és molt freqüent el nom Ramona o el seu diminutiu Ramoneta relacionats amb la prostitució. Un diccionari de 1812 arreplega l’expressió «fer la puta ramoneta», com equivalent a enganyar amb adulacions o afalags. Al País Valencià, on està molt estés el castellanisme rabo, trobem molt viva l’expressió «fer un nuc al “rabo”» que vol dir, respecte d’un tercer i de manera irònica, que ha fugit veloçment. I també el verb alemany equivalent a fer campana, «schwänzen», es relaciona amb el substantiu Schwanz, que vol dir «cua».
Sense dubte, relacionat amb l’engany trobem l’expressió anglesa equivalent a fer campana: «to play truant», i el substantiu «truancy», com la falta d’assistència escolar no justificada. «Truant», que equival a «truhà», deriva del francès «truand», paraula a la qual se li suposa un origen celta. «To play hookey» es una expressió anglesa sinònima, formada amb «hookey» o «hooky», que també vol dir «truhà» i que deriva de «hook», «ganxo». Encara que la perfídia del hookey ja apareix establida en el conegut capità pirata de Peter Pan, en el seu significat primerenc «truhà» tenia que veure més bé amb la persona que realitzava accions i paraules plaents i burlesques, una mena de bufó. Així, segons el Diccionario castellà de 1739, era qui es dedicava a «truhanear», verb que el gramàtic Nebrija traduïa per «iocari» i «ludere», això és, «jugar» o «scurram agere», «fer el bufó».

En portuguès, faltar a classe es diu «fer gazeta» o «gazear», que es relaciona amb «gazeio», que és un passeig o divertiment, quan s’ha de fer alguna cosa o complir una obligació (també «gazetear»), i també el cant de la garsa o aus semblants. També fan servir el verb «baldar-se» per indicar que es falta a classe.

La fòrmula francesa equivalent a fer campana, que és «faire l’école buissonnière», incorpora un sentit original. Al segle XVI s’anomenà «école buissonière», a l’escola clandestina, amb què els hugonots volien sustraure’s a l’autoritat dels bisbes, açò és, una escola que viu als «buissons», alteració del diminutiu de «bois», «bosc». Per tant, la fòrmula francesa es podria traduir literalment com «fer l’escola als matolls» o a la «garriga», una expressió que, en qualsevol cas, es relacionaria llunyanament amb els «novillos» castellans, en tant que zona de la devesa on pasten els bous joves, però que al temps rememora el sentit de fugida, de transgressió o impietat.

En definitiva, absentar-se de l’escola es diu amb expressions que, encara que d’origen incert, es poden relacionar amb la fugida i l’engany, amb allò lúdic i allò eròtic.

Degà, degana

Com claustre o comunitat educativa o escolar, degà i degana són paraules que deriven de la tradició eclesiàstica. El deà, de la jerarquia catedralícia, és l’equivalent del degà, i ambdues paraules deriven del llatí decanus, que vol dir la persona que presideix la corporació de deu persones. Com que el criteri habitual de presidència era l’edat, degà ha significat també la persona o institució de major edat.
Immanuel Kant (1724-1804), en la introducció d’El conflicte de les Facultats, relata una altra etimologia per al terme degà. Aquest mot tindria un origen astrològic, i es referiria al cos celest més destacat que determinaria cada terç d’un signe del zodíac (i que per tant identificaria un arc de 10 graus de firmament: 360º / 12 = 30º; 30º / 3 = 10º). Kant cita l’obra De annis climactericis et antiqua astrologia diatribae de Claudius Salmasius (1588-1653) per donar suport a la seua suposició, el que, per altra banda, és ben significatiu. El conflicte era la resposta de Kant al rescripte reial determinat per la publicació de la seua obra La religió dins dels límits de la sola raó (1794), i que fou publicada en 1797, quan minvà la reacció anti-il•lustrada a Prússia. Fer esment, com fa Kant, de Salmasius era pertinent ja que aquest humanista i filòleg francès, que havia substituït Joseph Justus Scaliger en la Universitat de Leiden, també va estar condemnat per un edicte d’Innocenci X de 1646 a l’Índex de llibres prohibits. Per cert que en un passatge pòstum, Kant atribueix De annis climactericis a aquest Scaliger, i no a Salmasius, confusió que, a més de la successió universitària, podria deure’s a l’admiració que Kant mantingué pel pare de Scaliger, de nom Julius Caesar, al qual cita un parell de vegades en la Antropologia en sentit pragmàtic. Obres dels Scaliger, pare i fill, també foren condemnades a l’Índex de l’església catòlica.

Claustre

Claustre, del llatí claustrum, vol dir lloc tancat. Ja Benet de Núrsia (ca. 480-547), en la seua Regla, va fer servir la paraula com a sinònim de l’edifici monacal, on viuria una comunitat (vg. comunitat educativa). El sentit de lloc tancat es va desplaçar per designar el passatge cobert que envolta el pati central annex a esglésies o característic, junt amb una font també establerta per la Regla, dels monasteris benedictins (una cosa així com el peripatos del Liceu d’Aristòtil, vegeu Acadèmia). Per això, claustre es va aplicar no només a l’edifici, sinó que, per extensió, també va designar tot el cenobi i fins i tot la mateixa vida monàstica. També les escoles àrabs, les madrasses, l’origen de les quals és anterior al primer sobirà seljucí de Bagdad, Nizam al-Mulk (1018-1092), es presentaven freqüentment annexes a mesquites, amb dependències (iwan) obertes a un gran pati central, i que podien estar especialitzades en l’ensenyament de la tradició profètica (els hadiths o comentaris de l’Alcorà) i de les diferents escoles jurídiques o místiques (encara que també els sufís desenvoluparen un sistema d’instrucció itinerant, relacionat amb mestres d’espiritualitat). El terme claustre, després de l’establiment de les escoles monacals i catedralícies, anomenà la junta del rector i els catedràtics d’una universitat, i, més endavant, el seu màxim òrgan de representació o el professorat d’un centre educatiu.

Cató

Com en el cas de bàrtul i mamotret, la paraula cató com a sinònim del llibre bàsic o manual d’estudi també té a veure amb l’autor clàssic, les obres del qual despertaren una gran admiració durant l’Edat Mitjana i el Renaixement. Per exemple, al «pròleg del traductor de la Carta de S. Bernat a sa germana», traduïda pel dominicà valencià fra Antoni Canals (1352?-1415…) es pot llegir: «Tota la glòria del món saria liurada a oblit si Déus no hagués provesit als homens mortals del benefici de libres. Alexandre subiugador del món; Juli esvesidor del segle, qui ab art e ab guerres fou lo primer qui resebé lo imperi en unitat de persona; Fabrici lo feel e Cató lo rigorós vuy no foren en memòria dels homens si la aiuda dels libres fos defallida.» (Còdex del Monestir de S. Cugat, en Colección Documentos Inéditos Archivo de la Corona de Aragón, vol. XIII, Barcelona, 1857, p. 417, ed. facs. Barcelona, 1973).

Lluís Vives, en els seus Comentaris a La Ciutat de Déu de Sant Agustí (llibre I, 23) fa una explicació sobre els Catons:

Els Catons procedeixen de la gens Pòrcia, oriünda de la fortalesa de Túscul dels Llatins. El primer que en aquesta família fou anomenat “Cató”, és a dir, “caute” i “prudent”, fou M. Pòrcio, home nou, però que assolí els màxims honors: consulat, censura, triomf. Rebesnet d’aquest fou M. Pòrcio Cató, ambdós excelsos i honestíssims. El primer fou anomenat “El Major”, el segon “El Menor”. El Menor, pertorià fins i tot en la Guerra Civil Pompeiana, va seguir el partit de Pompeu, és a dir, el de la pròpia república i el de la llibertat, en contra de la tirania de C. César. Derrotats Pompeu en Farsàlia per César i Escipió Metel, sogre de Pompeu, en Àfrica, i desfeta la sort del partit, Cató, en veure que tot havia estat dominat per César, s’atravessà amb la seua espassa en Útica, ciutat d’Àfrica, després de llegir amb cura dues vegades en la mateixa nit el “Fedó” de Plató sobre la immortalitat de l’ànima.

(Ed. Ajuntament de València, 2000. vol. I, p. 80)

 

Carabassa

La paraula carabassa presenta una etimologia incerta. Segons Corominas (DECast, I, 579), derivaria del llatí ibèric «calappăcus», ‘tortuga’, per comparació de la carabassa amb la closca dels quelonis. Carabassa es relaciona amb l’educació de manera doble. D’una banda, com a sinònim de cap o de cervell; d’una altra, l’expressió donar carabasses equival a no aprovar una matèria. El primer sentit el trobem en les manifestacions més antigues de la nostra llengua. Per exemple, Arnau de Vilanova en un passatge de la seua Lliçó de Narbona (1305-1308), on parla dels efectes de la formació filosòfica, escriu: «Car, si és subtil e de gran loch, no tan solament lo faran studiar en philosophia .III. o .IIII. anys, mas .X. o .XII., e així com li deurien mostrar sciència perquè fos fill de gràcia e veixell de sentedat e de gran devoció, humplen-li la carabaça de vent e de oruga, e fan-ne fill de ira o veixell de vanitat.». El Diccionario castellà arreplega l’equivalència amb el llatí caput i cerebrum ja en l’edició de 1729, i la atribueix a «phrase y estilo tosco». El segon sentit, equivalent al llatí repulsa o reprobatio, també apareix en aquell diccionari: «Usado siempre en plural. Es la reprobación que se le dá à uno en el examen de suficiencia, que vá à hacer para ordenarse, ò pretender algun grado ò empleo». Quasi trenta anys després, trobem el següent fragment en la novel•la Historia del famoso predicador Fray Gerundio de Campazas alias Zotes (1758), de José Francisco de Isla, on es parla de suspensos en matèries eclesiàstiques: «Un cura viejo que se hallaba por casualidad inmediato a Antón Zotes y que (sin embargo de haber llevado tres veces calabazas para epístola, una para evangelio y dos para misa) todavía por sus años y por su bondad era hombre respetable» (Madrid, Gredos, 1992, pp. 545-546). Entre els dos sentits esmentats, carabassa com a caput i carabassa com a reprobatio, podem establir un pont, fent servir les expressions arreplegades al Diccionari d’Alcover-Moll. Carabassa diuen a Mallorca de la «persona molt curta d’enteniment» i estar carabassa vol dir a València «no estar bo del cap», «estar un poc tocat del bolet» (diu el Diccionari, encara que potser resulte més valenciana l’expressió «tocat del perol»).

Birret

El birret es el barret característic de la vestimenta acadèmica. És de forma prismàtica i rematat amb una borla. La paraula deriva del provençal antiguo birret, sense dubte mot emparentat amb el català barret i el seu diminutiu barretina. Birret seria també un diminutiu del llatí tardà birrus, que significaria una capeta amb caputxó; certament la combinació capa i caputxó –força reproduïda en la iconografia de la Caputxeta vermelleta– recorden l’associació universitària de toca i birret. Birrus probablement prové del cèltic birros, com mostraria la proximitat amb la paraula irlandesa antiga berr. A més del birrus en llatí hi havia el birretum, que correspon al bonet eclesiàstic, i que caldria relacionar amb la forma femenina birreta. Així mentre el masculí birret seria propi de professors -es, magistrats -des i advocats -des, la birreta seria el bonet quadrat dels eclesiàstics. En els dos casos, el color de la borla indica el rang i la procedència de la persona portadora. ¿Per què els universitaris designen el barret amb la forma masculina i els eclesiàstics amb la forma femenina? Una bona qüestió per a la psicoanàlisi…

Batxiller

La paraula batxiller deriva del francès bacheler (i bachelier) que s’originaria, segons Joan Coromines, en la forma celta bakkallaros, de la qual derivarien, a més de la forma francesa, l’occitana (bacalar) i la catalana (bacallar). Mentre la forma francesa i l’occitana se referien al jove que no era cavaller, però volia ser-ho, amb la paraula catalana es designaven els homes poc honestos; per això cal relacionar el nostre mot amb la paraula bagassa (prostituta). El sentit nobiliari de jove aspirant es conserva en l’anglès bachelor, que també vol dir jove fadrí. Al segle XIV la nostra llengua ja havia adoptat el significat de la forma francesa. Així, un text de 1330 parla de «molts de nobles batxalers ha a París, qui dien que•l Rey de França•ls ha agreujats». A partir de 1380 trobem documents que parlen de «batxeller en arts» o «batxaller licenciat». Batxiller en arts seria un títol anterior a llicenciat o doctor, sentit que es conserva en el títol de Bachelor of Arts, que a Gran Bretanya s’obté després de tres cursos universitaris i als Estats Units d’Amèrica després de dos cursos al College.
L’origen del terme en l’orde de cavalleria explica la seua associació amb dues etimologies errònies. Lluís Vives, en el tretzé dels diàlegs sobre l’educació que redactà com Lingua Latinae Exercitatio (1538) presenta el col•loqui de dos estudiants: Espudeu (del grec spudaiós, que vol dir diligent, hàbil o enginyós) li explica a Tiro (o Tiró, que vol dir principiant) el significat de, entre altres, les denominacions universitàries tirons i batallari. Se basarien, defensa Vives per boca d’Espudeu, en la diferència entre aquells que comencen a exercitar-se en la milícia i aquells altres que ja s’han batut en alguna batalla (bataille, en francès). Així s’hauria anomenat batallarius, diu Vives, aquell estudiant que ja hauria sostingut tesis públiques.
La segona etimologia errònia relaciona batxillerat amb baccalauréat, paraula pressumptament derivada de bacca-laureus, i aquesta de bacca lauri, que vol dir la fruteta del llorer. El batxiller seria el llaureat, el victoriós, una denominació que recorda el costum dels llicenciats de la Universitat de Salamanca d’inscriure l’anagrama «VÍCTOR» sobre els murs acadèmics. Fou un insult a la tradició universitària que el dictador Franco escollira tot just aquest anagrama, més encara després del dramàtic episodi que protagonitzaren els sublevats, encapçalats pel general feixista Millan Astray, el 12 d’octubre de 1936, quan van interrompre el discurs del rector Miguel de Unamuno al crit de «¡Viva la muerte!». El filòsof va respondre amb el cèlebre «¡Venceréis, pero no convenceréis!». El «víctor» del dictador era un bàrbar menyspreu de la raó, i no cap grau acadèmic.

Ballmanetes

En la nostra llengua ballmanetes és fer un aplaudiment amb les mans. Fins i tot es registra el mot mamballeta, compost per metatesi de l’anterior. I realment ballmanetes seria una paraula escaient per anomenar un joc escolar sense nom establert, que consisteix en cançonetes trivials que realitzen sobretot les alumnes al pati de l’escola i que s’acompanyen de bots o girs. Elizabeth Grugeon («Implicaciones del género en la cultura del patio de recreo», en Peter Woods; Martyn Hammersley: Género, cultura y etnia en la escuela, pp. 23-48) les interpreta com una mena de ritus iniciàtic: en advertir l’hostilitat de la institució escolar i la discriminació de gènere que s’hi opera, s’estableix una pràctica complexa, que transmeten unes alumnes a unes altres, la «superació» de la qual és una mostra de la lleialtat al grup. Les característiques que Grugeon troba en les lletres, les podem constatar també al nostre entorn i en països llunyans (a Mèxic, per exemple, l’Institut d’Antropologia ha editat una gravació d’aquestes cançonetes infantils). Resulta, doncs, un cas inhabitual disposar d’una cosa que no té nom establert i d’una paraula amb connotacions tan adequades

Acadèmia

L’escola filosòfica que va establir Plató va rebre el nom d’acadèmia perquè estava ubicada al costat dels jardins dedicats a l’heroi atenenc Akademos, el qual se vinculava amb el personatge mitològic d’Hekademos (sobre Akademos, veg. Plutarc, Teseus xxxii). Alguns comentaristes de les obres d’Aristòtil relaten que a la seua entrada hi havia la inscripció: «Ningú que no sàpiga la geometria entre!». L’Acadèmia platònica es mantingué més de nou segles, fins a l’any 529 d.C., quan fou tancada per l’emperador Justinià. En 1459 el filòsof bizantí Georgios Gemistos Phethon va fundar a la cort dels Medicis de Florència l’anomenada Acadèmia Florentina o Acadèmia Platònica de Florència, on destacaren autors humanistes com Marsilio Ficino i Pico della Mirandola. Fins l’establiment de la Universitat de Berlín, a començaments del s. xix, la denominació acadèmia, per les seues connotacions platòniques, es reservà a institucions literàries o científiques, al marge de la universitat controlada per l’escolàstica cristiana, que es reivindicava seguidora de les doctrines d’aristòtil i que, per tant, s’associava a la denominació liceu. Liceu era el nom que tenia l’escola que Aristòtil havia fundat en deixar l’Acadèmia platònica. Primer s’obri als corredors de la palestra, al nord-est d’Atenes; després fou traslladada a un lloc pròxim al peripatos o passeig cobert o cobertís, d’on prové la denominació de peripatètics referida als aristotèlics. Així, doncs, durant l’època moderna (amb l’esmentat establiment de la Universitat de Berlín) el par Plató-Aristòtil es projectava en les denominacions acadèmia-liceu i, en cert sentit, en la dualitat docència-recerca.

« Previous entries