Escola
La paraula escola deriva del llatí schola, que procedeix del grec scholé. Schola se relaciona amb otium, ja que el terme grec designa l’oci o descans que permet la formació (vegeu Exercici). Hi ha, doncs, un desplaçament semàntic del temps d’aprenentatge al lloc on s’efectua.
Un dels primers trobadors en occità, Guilhem de Peitieu (1017-1126), comte de Poitiers i duc d’Aquitània, fa servir el mot “escola” en el seu poema
Quan lo rossinhols el folhos:
Quan lo rossinhols el folhos
Quan lo rossinhols el folhos
dona d’amor e·n quier e·n pren
e mou son chan jauzent joyos
e remira sa par soven
e·l riu son clar e·l prat son gen
pel novel deport que renha,
mi ven al cor grans joys jazer.
D’un’amistat suy enveyos,
quar no sai joya plus valen
c’or e dezir, que bona·m fos,
si·m fazia d’amor prezen,
que·l cors a gras, delgat e gen
e ses ren que·y descovenha,
e s’amors bon’ab bon saber.
D’aquest’amor suy cossiros
vellan e pueys sompnhan dormen,
quar lay ay joy meravelhos,
per qu’ieu la jau jautzitz jauzen;
mas sa beutatz no·m val nien,
quar nuhls amicx no m’essenha
cum ieu ja n’aia bonsaber.
D’aquest’amor suy tan cochos
que quan ieu vau ves lieys corren
vejaire m’es qu’a reusos
m’en torn e qu’ela·s n’an fugen;
e mos cavals i vai tan len
greu er qu’oimais i atenha
s’Amors no la·m fa remaner.
Amors, alegre·m part de vos
per so quar vau mo mielhs queren,
e suy en tant aventuros
qu’enqueras n’ay mon cor jauzen,
la merce de mon Bon Guiren
que·m vol e m’apell’e·m denha
e m’a tornat en bon esper.
E qui sai rema deleytos
e Dieu non siec en Belleen
no sai cum ja mais sia pros
ni cum ja venh’a guerimen,
qu’ieu sai e crei, mon escien,
que selh qui Jhesus ensenha
segur‘escola pot tener.
Heus ací l’adaptació de Lola Badia:
Quan el fullatge remorós
Quan pel fullatge remorós
reclama amor i el dóna ardent
el cant del rossinyol joiós
que l’amant mira tendrament,
i el prat és dolç i el riu fulgent,
pel nou solaç que floria
gran benaurança al cor em ve.
D’una amistat sóc desitjós,
que cap joiell no em fa content
d’aquells que jo sóc anhelós
quan ella em fa d’amor present,
car té el cos ple, garrit, plaent,
i cap dany no l’ofenia,
i el seu amor bon sabor té.
D’aquest amor sóc pensarós
despert o en somnis de dorment.
Llavors és goig meravellós
car ens fruïm mutualment.
Mes d’ella no he adlitament
car ningú no m’advertia
com jo n’hauria el bon plaer.
D’aquesta amor sóc tan frisós
que quan a ella vaig corrent
par que reculo corcuitós
i que ella fuig de mi talment.
El meu cavall es mou tan lent
que jo poc l’atraparia
si no l’atura Amor potser.
Amor, jo us deixo gaudiós
car cerco el que m’és escaient
i així sóc benaventurós
que encara el cor esplai en sent.
Hi ha algú que em fa sosteniment
i és Bon Valedor que em guia
i em vol i em fa esperar altre bé.
I si algú resta aquí gojós
i no segueix Jesús clement
no serà digne de llaors
ni sé com haurà guariment,
que crec i sé, ben certament
que el qui amb Jesús aprenia
en bona escola té el recer.
(Lola Badia (ed.): Poesia trobadoresca, Barcelona: Edicions 62, 1987, pp. 36-39)
Comments off