L’educació, en les seues paraules

Blog de Francesc J. Hernàndez, professor de Sociologia de l’Educació

Archive for Xulleta

Xulleta

Com tothom sap, una xulleta és un apunt o paper que serveix per copiar en un examen. Però, d’on deriva aquesta denominació? En principi la paraula xulleta és un diminutiu de xulla. El Diccionario de castellà atribueix a aquesta paraula «valenciana» l’origen del castellà chuleta. Xulla deriva, segons Joan Coromines, (Diccionario Etimológico, II, 90-91) d’ensunya, ensuia o ensunya, que procedirien del llatí axungia, que significava el greix d’animal que s’aplicava (llevat que el carreter fora un «abandonao» i l’agradés que sonaren…) als eixos del carro: d’axis –eix– i ungen –greix. Per cert que d’aquesta expressió també deriven paraules castellanes com enjundia i ungüento. Per què anomenar xulletes als apunts o paperets per copiar? El Diccionari d’Alcover-Moll no arreplega l’accepció; el Diccionario castellà, que arreplega l’ús des de l’edició de 1956, tampoc no ho explica, però ofereix algunes pistes per bastir una hipòtesi, potser molt agosarada, però que en tot cas s’exposarà aci. En tractar-se d’un valencianisme, podríem suposar una relació primerenca entre xulleta i jueta, ja que, com se sap, els sons /x/ i /j/ s’aproximen en la variant apitjada pròpia de la ciutat de València i el seu entorn. En cert sentit, les xulletes recorden les filactèries jueves, embolcalls de cuiro amb tires de pergamí on hi ha escrits passatges bíblics. No es faria servir l’expressió xulleta per designar les filactèries del jueus (juetes) durant la persecució inquisitorial? Sabem de canvis anàlegs. Per exemple, a la València renaixentista passà a ser «taverna del gall» el que abans era «taverna del call» –és a dir, del barri jueu. Aquesta hipòtesi agosarada es pot fonamentar en una altra no menys curiosa associació entre xulletes i patilles, com arreplega el Diccionari de castellà i que també trobem, p. ex., en alemany (Koteletten). Potser l’origen d’aquesta associació també estiga en els manyocs de cabells (vedijas o peiots, en castellà) que els jueus deixen creixer a la templa, tot seguint els preceptes del Levític, o en la forma de la «patilla», que es fa més ampla a la galta. Pablo Neruda, en Memorias y diarios, escriu: «Usaba sombrero cordobés y largas chuletas de prócer» (Confieso que he vivido…, Barcelona, Seix Barral, 1993, p. 58). Per cert que el Diccionari d’Alcover-Moll també arreplega el significat de xulla com a trena petita dels cabells d’una dona o la crinera d’un cavall, el que correspon al castellà crizneja o soguilla. Encara que també podria haver un vincle entre les patilles i les opcions estètiques dels, com es diu en castellà, «chulos» o «chuletas» –en la versió més «castiza». El castellà «chulo» deriva del mossàrab šúlo, i aquest del llatí sciǒlus, que vol dir sabudet, i que procedeix del verb scio, que significa «saber» o «estar instruït». Es tanca així un curiós itinerari etimològic que vincularia el disimul de l’ignorant amb la «xuleria» del sabudet.