Blog de Francesc J. Hernàndez, professor de Sociologia de l’Educació
20 setembre 2008 at 19:19 pm · Filed under T and tagged: Tuna
En castellà, la paraula «tuna» està enregistrada als diccionaris des de ben prompte. Així, vol dir «vida holgazana» (Diccionario 1739) i «tuno», el mateix que «tunante», aquell que marxa vagabund. De fet, el Diccionari d’Alcover-Moll ens dóna la definició inversa: «Tunant: qui va de tuna». Ben recentment s’accepta l’expressió «tuna estudiantina» (Diccionario 1914), com sinònima d’estudiantina, o colla d’estudiants que toquen instruments per divertir-se o «socorrerse con el dinero que recogen». La idea de diversió s’enuncia potentement en el sentit de goliard (vegeu) i en l’himne universitari Gaudeamus igitur, iuvenalia sumus… És clar!
20 setembre 2008 at 19:19 pm · Filed under T and tagged: Toga
A més del birret (vegeu) i la mussa (vegeu), la vestimenta acadèmica es completa amb la toga, que vol dir la capa exterior, d’idèntic color que la borla del birret per significar el grau o la procedència del docent. El nom toga deriva de la paraula llatina que significava la capa exterior. En la nostra llengua, la toga, com la toca, no necessàriament cobreix el cap; sí que ho fa la toga castellana.
20 setembre 2008 at 19:18 pm · Filed under U and tagged: Universitat
En l’article empolló s’ha comentat la sentència «Quod Natura non dat Salmantica non praestat». També l’expressió alma mater referida a la institució ha estat comentada a l’entrada matrícula. No són les úniques expressions llatines vinculada a una universitat. Potser més antiga siga «Bononia docet» («Bolonya ensenya»), que es refereix a la universitat més antiga d’Europa, fundada en el segle XI al voltant d’Irnerio, comentarista de Justinià, que dóna nom per això al procés de convergència de l’Espai Europeu d’Educació Superior i Recerca. Amb el model de la Universitat de Bolonya s’establiren la Sorbona de París i la Universidad d’Oxford, i després les de Pàdua, Montpeller i Salamanca. La universitat medieval, que sorgeix precisament de l’agrupament d’escoles diferents, tenia un caràcter cosmopolític, gràcies a l’ús del llatí com a llengua de cultura i la mobilitat de professors i estudiants, els «clerici vagantes» o «goliardi», que interpretaven cançonetes mordaces («carmina burana»). Així, la paraula goliard designa tant els estudiants vagabunds (en la tradició dels giròvags, vegeu comunitat educativa), com persones golafres i dissolutes. El mot goliard sembla derivar del francès antic, gouliard, paraula formada pel nom del gegant bíblic, Goliat, i el sufix despectiu –ard, i que designa els personatges deformes i deforadors, diu el Diccionari d’Alcover-Moll, per analogia amb els derivats romànics de gula (golós, golafre). Curiosament el nostre Arnau de Vilanova fa servir l’expressió «goliarts de taberna» en el seu Rahonament d’Avinyó (1309, cit. Menéndez y Pelayo, Historia de los heterodoxos españoles, I, 314) per referir-se als predicadors amants de la ciència seglar i no de l’Escriptura. El Rahonament, on entre altres coses anunciava la fi del món durant aquella centúria, molestà el nostre rei Jaume II, qui s’adreça al papa Clement V. Aquest li contestà que no l’havia donat massa importància…
20 setembre 2008 at 19:18 pm · Filed under R and tagged: Rotlle
La paraula rotlle o rotllo deriva del llatí «rotulus» que vol dir «cilindre», i s’aplica als papiros antics, que es conservaven enrotllats. Per extensió, rotllo es diu d’una cosa molt avorrida. Fins i tot, el Diccionario castellà admet «rollo macabeo», que exemplifica precisament així: «Este profesor es un rollo macabeo». Expressió que podem suposar relacionada amb els papiros bíblics i amb les pràctiques litúrgiques jueves, suposició que es pot establir també en altres paraules (vegeu xulleta). El mot macabeu, que dóna nom a una revolta religiosa contra Antíoc IV (175-166 a.C.) pot tindre relació amb l’hebreu «maqqabh», que vol dir «martell» (encara que també podria relacionar-se amb «matzbi»: «general, comandat d’un exèrcit»). Ara bé, no cal suposar que l’expressió es formara pel significat «contundent» de l’adjectiu. Relacionat amb el rotllo del docent, podem arreplegar també les expressions que en les distintes llengües es refereixen a l’explicació o el debat insubstancial. Així Horaci es referia irònicament a «rixatur de lana caprina» (discutir de la llana de la cabra) (Ep. 1, 18, 15). En castellà, l’equivalent és tractar «del sexo de los ángeles»; en francès, «se battre de la chape de l’évêque», val a dir, de la capa del bisbe –encara que es podria suposar un cert joc de paraules entre el nom del parament, «chape», i «chapé», que vol dir «capat»–; en alemany trobem «Um des Kaisers Bart streiten», és a dir, disputar sobre la barba del Kaiser, que és una fòrmula molt pròxima al polonès «discutir sobre la barba d’un jueu».
20 setembre 2008 at 19:17 pm · Filed under P and tagged: Pupitre
La paraula pupitre és un manlleu del francès, com plumier, i els diccionaris la defineixen de manera prou obsoleta. Per al Diccionario de castellà és un «mueble de madera, con tapa en forma de plano inclinado, para escribir sobre él». També el Diccionari d’Alcover-Moll arreplega aquesta característica: tapes inclinades. Des de fa dècades les taules habituals a les escoles públiques ja no presenten tapes abatibles i inclinades; són meres tauletes amb suports metàl•lics per dipositar carteres, motxilles, carpetes o llibres, i més bé bruts. Com cantava Ovidi Montllor en la seua L’escola de Ribera: «Els pupitres eren bruts. / Els que sèiem érem pobres.»
20 setembre 2008 at 19:17 pm · Filed under P and tagged: Pissarra
La paraula pissarra prové del mot castellà pizarra, el qual, segons J. Coromines (Diccionario Etimológico, III, p. 811), derivaria del basc lapitz-arri. Cal recordar que en llatí lapis vol dir «pedra». Segons Alcover-Moll designa la coneguda roca, generalment de color negre blavós, i lògicament per extensió el full de la dita roca o «una peça plana de fusta o d’altra matèria, tenyida de negre o d’un color fosc, per pintar-hi o escriure-hi amb guix.». És curiós que mentre la definició catalana accepta diversos materials per fer una pissarra, el Diccionario castellà és més limitat, ja que presenta una definició antiga, com a tros de mineral negre («Trozo de pizarra pulimentado, de forma rectangular, usado para escribir o dibujar en él con pizarrín, yeso o lápiz blanco») i una actual, com a placa de plàstic blanc («Placa de plástico blanco usada para escribir o dibujar en ella con un tipo especial de rotuladores cuya tinta se borra con facilidad»). En el cas de la paraula sinònima encerat, els diccionari castellà i el català es comporten, paradoxalment, de manera inversa, mentre que l’encerado admet una pluralitat de materials («Cuadro de hule, lienzo barnizado, madera u otra sustancia apropiada, que se usa en las escuelas para escribir o dibujar en él con clarión o tiza y poder borrar con facilidad») l’encerat n’admet ún: «Tela pintada de negre que penjada a la paret serveix per a escriure-hi, fer-hi operacions matemàtiques o dibuixar-hi.» Per tant, podríem preguntar-nos: un quadre de fusta pintat de negre per a ús escolar: és una pissarra o un encerat? i en castellà?
Hi ha més paradoxes, però, en aquestes definicions. En la definició castellana citada s’escriu a la pizarra amb pizarrín, yeso o lápiz blanco: per què no amb tiza o clarión, que es reserven per a l’encerado? En la definició del Diccionari es refereix el guix, i s’admet el sinònim pissarrí, que correspon al mot castellà pizarrín. Si ja resulta cridaner que aquesta paraula, pissarrí, amb l’apariència d’un diminutiu, fa referència a un element més bé complementari,m en el cas de l’augmentatiu, pissarró, la cosa es complica. Mentre en castellà pizarrón , molt viu a Llatinoamèrica, és un sinònim de pissarra, en el Diccionari d’Alcover-Moll es fa sinònim de pissarrí i, a continuació, s’exemplifica (?) amb el text següent de Prudencí Bertrana (Els Herois, Barcelona, 1920): «un ratllat blanquinós, talment el d’un pissarró en una pissarra»: Vol dir el Diccionari que hem d’entendre pissarrò com el ratllat blanquinós que fa un pissarrí en una pissarra? Si així fos, podem conclure amb algunes paradoxes: el nostre pissarrò és «blanquinós», mentre el pizarrón, que dóna com a sinònim d’encerado, és més bé negre. Així ho arreplega uns versos de M. Benedetti: «no sé por qué la lluvia llueve / es decir no sabía / hasta que lo explicaste con lujo de detalles / en el oscuro pizarrón de siempre / pero en el pizarrón de siempre nunca llueve. (de «Llueve con flechas rotas», El olvido está lleno de memoria, 1995). I, per últim, quin color atribuirem a les pissarres virtuals que ja comencen a sovintejar en l’ensenyament telemàtic?
20 setembre 2008 at 19:16 pm · Filed under O and tagged: Os (professor)
Per què fer servir la imatge de l’os per designar el docent dur? El Diccionario castellà arreplega aquesta acepció en data ben recent (1970), com: «Profesor que suspende mucho», la qual cosa es presenta com una extensió d’una caracterització més bé psicològica: «persona de carácter desagradable o de trato difícil». O, segons l’expressió, un docent «dur de rossegar». Cal subratllar el vincle que estableix el Diccionario: el docent os avaluaria d’acord amb la seua manera de ser. El Diccionari d’Alcover-Moll no arreplega l’acepció, però fa servir el recurs de l’exemple. Així, en definir os, apunta: «Cosa o persona difícil de tractar, de superar, de resoldre; cast. hueso. “El catedràtic de Literatura és un os: suspèn gairebé tothom”». Ara bé, que no disposem d’una expressió antinòmica més enllà del recurs metafòric al par dur/moll, no vol dir que el docen-no-os no avalue també d’acord amb la seua manera de ser. Simplement el resultat és més favorable per a l’alumnat. Per això l’expressió professor -a os prefigura la crítica a la reproducció de les desigualtats que opera el sistema educatiu a partir de la relació entre l’autoritat pedagògica i l’arbitrari cultural, tal com foren definides per P. Bourdieu i J. C. Passeron.
20 setembre 2008 at 19:15 pm · Filed under O and tagged: Orla
Orla procedeix del mot llatí «orula», que és el diminutiu d’«ora», que vol dir, «part extrema, marge». Es forma, per tant, de la mateixa manera que pàrvul, a partir del diminutiu d’una cosa ja minvada, perquè «ora» era l’ornament o el filet que es posava a la vora d’una peça de roba o d’un paper escrit o imprès. Per extensió de la làmina orlada, va designar aquella on hi havia «les fotografies amb llegendes al•lusives de tots els que han cursat plegats uns estudis, treballat en una obra col•lectiva », com diu el Diccionari d’Alcover-Moll que l’arreplega de València. Per cert que dóna com a traducció castellana «cuadro» (no «cuadro de honor»), perquè l’acepció castellana corresponent fou incorporada al Diccionario en data tardana, amb una definició que es referia a «condiscípulos de una promoción escolar o profesional» i que explicava la denominació perquè els retrats dels condeixebles hi apareixen «orlados con adornos tipográficos». Certament hi ha moltes orles en les quals ja no hi ha «llegendes al•lusives» ni les fotografies presenten «ornaments tipogràfics».
20 setembre 2008 at 19:14 pm · Filed under O and tagged: O (lletra)
El Diccionari d’Alcover-Moll arreplega en l’entrada o, junt a diverses definicions (alguna necessitada de revisió, com ara la que diu: «O!: exclamació dels conductors de vehicles per a fer aturar les cavalleries»), la locució: «No saber fer una O amb un got» com a equivalent a «ésser molt ignorant o desmanyotat». En castellà, el got esdevé canut. Així, el Diccionario castellà arreplega, des de l’any 1984, l’expressió «No saber ni hacer la o con un canuto» com a equivalent a «ser molt ignorant». En l’obra de teatre La hoja roja de Miguel Delibes (1986) trobem el fragment següent:
MARCE.- (Despechada) A saber qué ves en él, maja. ¡Madre, un hombre que no sabe hacer una O con un canuto!
DESI.- El Picaza lee de corrido, Marce, para que te enteres. Y sabe las cuatro reglas.
Curiosament, en la primera edició del Diccionario (1737), una acepció de l’entrada «o» associava la lletra més bé a la saviesa: «Muchos se valieron de la O para explicar la eternidad, por ser letra a quien [sic] no se le conoce principio ni final». Es podria vincular aquesta expressió amb una antiga sentència grega, No sap ni reconèixer la lletra alfa, que prové del poeta alexandrí Eronda (3,22). Trobem sentències semblants a Cal•límac i en un epigrama de Lucil•lo (Antologia Palatina 11,132,4). De vegades. en lloc de la lletra alfa, es refereix la lletra antiga koppa (una lletra d’origen fenici que desaparegué en el grec clàssic, i que tenia la forma d’un xicotet cercle amb un pal vertical a la part inferior o travessant també el cercle –casualment com un canut amb una moneda dalt, com el joc tradicional valencià del canut), com el mateix Cal•límac i un iambe de Parmenó de Bizanci. Actualment, en italià es fa servir l’expressió: «Non capisce un’acca», «Non sa un’acca», que es refereix a la lletra «h».
20 setembre 2008 at 19:14 pm · Filed under M and tagged: Mussa
Junt amb la toga i el birret (vegeu), la mussa forma part de la vestimenta acadèmica. Es tracta d’una peça que cobreix els pits, les espatlles i l’esquena. La paraula sembla procedir del francès «aumusse», que derivaria de l’alemany «Mütze», que vol dir bonet de pell que es portava com a insignia de dignitat canical. La mussa, per tant, seria una toga derivada d’un birret. Al desembre de 2005 el papa Benet XVI va fotografiar-se amb una mussa (o una cosa semblant al cap, poc després de fer-ho amb «tricornio»), tot seguint una tradició que s’havia interromput en temps de Joan XXIII.
« Previous entries ·
Next entries »