Blog de Francesc J. Hernàndez, professor de Sociologia de l’Educació
Archive for B
20 setembre 2008 at 22:17 pm · Filed under B and tagged: Bàrtuls
La paraula bàrtul procedeix del castellà bártulo, i, com aquesta, generalment es fa servir en plural, bàrtuls, amb el significat tant d’un conjunt d’atuells o utensilis, com d’un embalum de roba o d’altra cosa. Bàrtul prové del nom de Bartolus de Saxoferrato (1314-1357), un prestigiós jurista medieval, fins el punt que es va encunyar la sentència «nemo bonus iurista nisi bartolista» (ningú no és bon jurista sinó és bartolista). Entre altre obres, Bartolus de Saxoferrato fou autor de comentaris del Corpus Iuris Civilis de Justinià, molt reeditats, i va dictar classes de Dret Romà a les Universitats de Pisa i Perúgia. Però també les seues obres foren comentades, per la qual cosa era freqüent que els estudiants portaren llibres de o sobre Bartolus, tràfec que va donar origen a la paraula bàrtul. En castellà, i amb aquest sentit de coses que es poden embolicar, ja apareix al Diccionario de 1780, i és freqüentment emprada en el llenguatge de la tauromàquia. Les paraules cató o mamotret tenen un origen semblant (vegeu les corresponents entrades).
20 setembre 2008 at 18:20 pm · Filed under B and tagged: Birret
El birret es el barret característic de la vestimenta acadèmica. És de forma prismàtica i rematat amb una borla. La paraula deriva del provençal antiguo birret, sense dubte mot emparentat amb el català barret i el seu diminutiu barretina. Birret seria també un diminutiu del llatí tardà birrus, que significaria una capeta amb caputxó; certament la combinació capa i caputxó –força reproduïda en la iconografia de la Caputxeta vermelleta– recorden l’associació universitària de toca i birret. Birrus probablement prové del cèltic birros, com mostraria la proximitat amb la paraula irlandesa antiga berr. A més del birrus en llatí hi havia el birretum, que correspon al bonet eclesiàstic, i que caldria relacionar amb la forma femenina birreta. Així mentre el masculí birret seria propi de professors -es, magistrats -des i advocats -des, la birreta seria el bonet quadrat dels eclesiàstics. En els dos casos, el color de la borla indica el rang i la procedència de la persona portadora. ¿Per què els universitaris designen el barret amb la forma masculina i els eclesiàstics amb la forma femenina? Una bona qüestió per a la psicoanàlisi…
20 setembre 2008 at 18:14 pm · Filed under B and tagged: Batxiller
La paraula batxiller deriva del francès bacheler (i bachelier) que s’originaria, segons Joan Coromines, en la forma celta bakkallaros, de la qual derivarien, a més de la forma francesa, l’occitana (bacalar) i la catalana (bacallar). Mentre la forma francesa i l’occitana se referien al jove que no era cavaller, però volia ser-ho, amb la paraula catalana es designaven els homes poc honestos; per això cal relacionar el nostre mot amb la paraula bagassa (prostituta). El sentit nobiliari de jove aspirant es conserva en l’anglès bachelor, que també vol dir jove fadrí. Al segle XIV la nostra llengua ja havia adoptat el significat de la forma francesa. Així, un text de 1330 parla de «molts de nobles batxalers ha a París, qui dien que•l Rey de França•ls ha agreujats». A partir de 1380 trobem documents que parlen de «batxeller en arts» o «batxaller licenciat». Batxiller en arts seria un títol anterior a llicenciat o doctor, sentit que es conserva en el títol de Bachelor of Arts, que a Gran Bretanya s’obté després de tres cursos universitaris i als Estats Units d’Amèrica després de dos cursos al College.
L’origen del terme en l’orde de cavalleria explica la seua associació amb dues etimologies errònies. Lluís Vives, en el tretzé dels diàlegs sobre l’educació que redactà com Lingua Latinae Exercitatio (1538) presenta el col•loqui de dos estudiants: Espudeu (del grec spudaiós, que vol dir diligent, hàbil o enginyós) li explica a Tiro (o Tiró, que vol dir principiant) el significat de, entre altres, les denominacions universitàries tirons i batallari. Se basarien, defensa Vives per boca d’Espudeu, en la diferència entre aquells que comencen a exercitar-se en la milícia i aquells altres que ja s’han batut en alguna batalla (bataille, en francès). Així s’hauria anomenat batallarius, diu Vives, aquell estudiant que ja hauria sostingut tesis públiques.
La segona etimologia errònia relaciona batxillerat amb baccalauréat, paraula pressumptament derivada de bacca-laureus, i aquesta de bacca lauri, que vol dir la fruteta del llorer. El batxiller seria el llaureat, el victoriós, una denominació que recorda el costum dels llicenciats de la Universitat de Salamanca d’inscriure l’anagrama «VÍCTOR» sobre els murs acadèmics. Fou un insult a la tradició universitària que el dictador Franco escollira tot just aquest anagrama, més encara després del dramàtic episodi que protagonitzaren els sublevats, encapçalats pel general feixista Millan Astray, el 12 d’octubre de 1936, quan van interrompre el discurs del rector Miguel de Unamuno al crit de «¡Viva la muerte!». El filòsof va respondre amb el cèlebre «¡Venceréis, pero no convenceréis!». El «víctor» del dictador era un bàrbar menyspreu de la raó, i no cap grau acadèmic.
20 setembre 2008 at 18:09 pm · Filed under B and tagged: Batxiller
En la nostra llengua ballmanetes és fer un aplaudiment amb les mans. Fins i tot es registra el mot mamballeta, compost per metatesi de l’anterior. I realment ballmanetes seria una paraula escaient per anomenar un joc escolar sense nom establert, que consisteix en cançonetes trivials que realitzen sobretot les alumnes al pati de l’escola i que s’acompanyen de bots o girs. Elizabeth Grugeon («Implicaciones del género en la cultura del patio de recreo», en Peter Woods; Martyn Hammersley: Género, cultura y etnia en la escuela, pp. 23-48) les interpreta com una mena de ritus iniciàtic: en advertir l’hostilitat de la institució escolar i la discriminació de gènere que s’hi opera, s’estableix una pràctica complexa, que transmeten unes alumnes a unes altres, la «superació» de la qual és una mostra de la lleialtat al grup. Les característiques que Grugeon troba en les lletres, les podem constatar també al nostre entorn i en països llunyans (a Mèxic, per exemple, l’Institut d’Antropologia ha editat una gravació d’aquestes cançonetes infantils). Resulta, doncs, un cas inhabitual disposar d’una cosa que no té nom establert i d’una paraula amb connotacions tan adequades